Carta a l'handbol

El passat 27 de desembre em vaig trencar el tendó d'Aquil·les. Té gràcia, quan el Dani Ramos em va proposar tornar a la porteria, vaig pensar "clar que sí Jaume, fot-li, mentre el cos t'ho permeti, has de continuar jugant". Doncs entre una fractura òssia, una luxació, i ara això, el cos m'ha permès només jugar 3 partits més. En els darrers 10 anys, havia tornat de la retirada en fins a 4 ocasions. Malauradament, i per imperatiu físic, la cinquena retirada serà la definitiva.

@jimmymimente CARTA A L'HANDBOL #Handbol ♬ original sound - Jimmy Martín Raya

Sempre diré amb orgull que tots els divendres que he arribat tard a sopars perquè "tinc entreno" han valgut la pena. Els divendres hi ha contraatacs, lo millor! Cada minut sota els pals he gaudit d'emocions a flor de pell que de cap altra manera he arribat a sentir. Si mai heu tingut la sort d'aturar un 7m o un contraatac que valien una victòria, sabeu del que parlo. Si no ho heu viscut, ho sento si sona moralment elitista, però no sabreu mai del que parlem. Viure dins l'àrea, amb tota la responsabilitat de l'equip a l'esquena durant la meitat del temps —i l'altra meitat totalment desaparegut— ha forjat la meva manera de ser. No és que jugués a handbol, és que era PORTER D'HANDBOL. La posició més particular, per això en parlava Galeano, dins del millor esport del món. Cal viure-ho per entendre-ho. Amb el cap ben alt puc afirmar que sempre he fet el màxim per aturar cada llançament, que he posat el ventre, la cara i els testicles quan ha calgut. No he sigut el porter que m'hagués agradat ser per rendiment, perquè no descobreixo res dient que mai he sigut massa bo, però sí que crec que he sigut la mena de caràcter del qual puc estar satisfet.

Sempre agrairé des del més profund del meu cor que la majoria de les persones més importants de la meva vida han coincidit amb mi dins la pista. Al pati de l'escola, en allò tant divertit que és el mini-handbol, o més tard. Jo estava molt content entrant a la vintena amb els llaços i vincles que havia teixit al llarg de la meva vida, però l'handbol és tan màgic que sempre acabes llençant un contraatac, o confiant que et taparà el pal curt, a algú nou. No te n'adones i de cop i volta compartiu un amor sincer i pur com cap altre. Tot això ho agreixo enormement per sobre de victòries, títols, anècdotes i  vivències realment èpiques.

Mai ningú et prepara per això. Malauradament, veiem a molta gent obligada a deixar-ho. Recordo perfectament una temporada, quan érem cadets, on vam perdre tots els partits excepte 1, que vam empatar. El dia de l'empat va ser l'únic partit que no vaig jugar ni un minut. Una temporada així és horrible. Molts companys van plegar aquell juny, i jo m'ho vaig plantejar. Vaig arribar a sentir dins meu que entrenar cada setmana durant més de 30 setmanes per no aconseguir mai l'objectiu era perdre el temps. Totes les anècdotes, victòries, ascensos, descensos i títols que han vingut després m'han fet recordar d'aquell any. Perquè la lliçó va quedar gravada a foc: l'esforç no és negociable i el gaudi està en el camí, no en el destí. Curiosament, els qui vam continuar aquell any som els únics que hem continuat jugant fins gairebé la trentena.

Em quedarà pendent una temporada més amb el Sergi, la millor persona amb qui mai hauria pogut compartir porteria. També creia que encara podria ajustar una última defensa amb el Manu mentre ell és a la zona de canvis i entendre'ns amb només una mirada. Tenia moltes ganes de llençar-li un contraatac a l'Oriol, cridar-li a l'Enric perquè salti a l'imparell, riure sota el nas amb l'enèsim 7m del Gerard i fer la broma més absurda possible al vestuari amb el Carles. Potser ho faré com a entrenador, però tenia la il·lusió de fer-ho des de sota la porteria. Em quedarà pendent dedicar-li una aturada més als meus amics que em venen a veure, a la meva mare, al meu pare o a la Rocío. Em quedarà pendent estar al centre de la casa, posar dempeus el Camp del Ferro un cop més, com tants cops havia passat a la Verneda. Sant Martí i Sant Andreu han sigut les meves cases on s'han cultivat tots aquests sentiments; si és que hi ha cases d'algú.

No mentiré ni amagaré que amb els partits que he estat veient aquests dies, a cada parada que he vist, d'alguna manera he escoltat dins meu una altra vegada com es trencava el tendó. No canviaria absolutament res del camí que m'ha portat fins aquí perquè ha sigut meravellós, però creia que encara quedava molt més per recórrer dins la pista i veure que no és així em genera moltíssima impotència. No - tornaré - a - jugar - a - handbol. Si ho penso, em fa mal. Si ho dic, ploro.

Però mai deixaré d'estimar l'handbol. Com he dit, és l'esport que m'ha ensenyat a estimar, patir, créixer, competir, treballar. No seria qui soc i tinc el privilegi de què m'agradi ser com soc, gràcies a l'handbol. Apostar per fer d'entrenador ha motivat grans canvis a la meva vida, decisions que han sigut molt arriscades. Però la passió per la pilota i la pega m'han donat el coratge necessari. Mai deixaré de transmetre passió. No sé si he jugat cada partit com si fos l'últim, però d'ara endavant prometo dirigir cada partit com si així fos. També em comprometo a intentar ensenyar a jugadors i jugadores tot aquest amor. Que aquests aprenentatges i aquestes amistats de tan alt valor estigui a disposició de tothom que ingressi al 40×20.

Escolta, handbol: m'has posat davant de moments molt difícils, i aquest diria que encapçala la llista. Paradoxalment, és per tu que tiraré endavant.

La literatura a l'escola

Exercici escrit el 10/10/2024 a la classe de Complement de formació de literatura catalana del Màster de Formació de professorat a la UAB

Quines experiències recordes amb relació a la literatura de la teva trajectòria estudiantil?

No puc associar la literatura a la meva vida com a estudiant. La literatura és part de la meva infància i adolescència, és el marc de referència d’on treia els estímuls per formar-me. Ocuparà un espai tan important per mi fora de l’escola que quan vaig topar amb el millor professor de literatura espanyola que he conegut de moment - li queia la llàgrima de l’emoció quan explicava autors del ‘Siglo de Oro’ o de la generació del 27 - vaig quedar totalment meravellat. Curiosament, trobo molt literària, i especialment adequada a la literatura juvenil, la figura del professor que aconsegueix vincular emocionalment als seus alumnes, transcendir la classe magistral i convertir-se en mentor.

Paradoxalment, creure que el cànnabis em faria més bohemi; precisament per voler-me convertir durant l’adolescència en un personatge de novel·la, en comptes de ser simplement un nano; m’impedeix descriure amb gran detall sentiments o records vinculats a la literatura d’aquella època. 

Malgrat això, sí que puc evocar la intensitat de certes emocions. És per això que no recordo l’instant concret en què la meva mare llegia ‘El país dels monstres’, però sí que m’emociono profundament si veig que em fan una pel·lícula. Si el llibre de lectura obligatòria és ‘El guardià del camp de sègol’, m’ofenc. Ells no saben que jo, i només jo, soc Holden Cauldfield. O això creia la meva arrogància adolescent. No es pot fer classe d’una cosa tan personal. Però gràcies a Déu que se’n fa.

Així hauria estat la llegenda de Sant Jordi al Poblenou

Conte publicat a La Rambla Diari el 23 d'Abril de 2022

Aquest relat va passar en un període d’època inconcreta. Una estrangera, vinguda des de Barcelona, passejava una tarda de primavera pel Poblenou buscant una brisa dominical, un passatemps que el seu avi li havia ensenyat i que un dia, espontàniament, va voler recuperar. Aquest cop, però, notava una remor agitada, nerviosa i tensa entre la gent del carrer.

– Què us passa, nobles poblenovines? Trobo que aquesta no és la vostra habitual calma axerinolada dels dies de vermut…
– Ai, quin greu! Ai, quina desgràcia!
– Digueu-me, si us plau, quin mal us turmenta? És la meva presència estrangera?
– No, no pas.
– És la presència d’aquests espècimens de pell de marisc que des de fa anys envaeixen els vostres carrers direcció mar un cop acaba el desglaç?
– Això ens solia preocupar, però la nostra principal por és una altra.

Una jove poblenovina, que mostrava flaquesa en la mirada quan altres dies havia sigut de joia, li explicà a l’estrangera el gran problema: anys enrere, una bestiola de ferro s’havia instaurat als afores del Poblenou. Deia que volia construir pel barri, que amb aprofitar un parell de solars en tenia prou i que no molestaria. Algunes sàvies del barri van advertir, sense èxit, que aquella arribada marcava l’inici d’un mal presagi.

Veïnes i veïns continuaven la seva vida, mentre la bestiola de ferro s’instaurava, es reproduïa i venien més com ella. Eren el clan anomenat 22@, i estaven preparant l’arribada del seu líder, el Drac Stone.
Quan el Drac Stone va arribar al Poblenou va començar a terroritzar als més desprotegits. A la seva arribada, va deixar ben clar que s’alimentava de vulnerabilitat i que venia disposat a sotmetre a tota la població. Ràpidament es va convocar una assemblea a la Plaça dels Pescadors per veure com reaccionar-hi. El poble va acordar combatre amb tweets la presència del ‘Drac Stone‘ per intentar foragitar-lo.

– I van funcionar?
– No.
– I què vau fer?
– Vam convocar a les nostres forces de cultura popular i hi vam enviar gegants, diables, capgrossos i, fins i tot, al Sant Pollastre a combatre cos a cos al Drac Stone. Només va servir per descobrir que també era capaç d’absorbir i alimentar-se d’ells. Van quedar molt afeblits…
– Això és terrible! Però… i l’Ajuntament i el Districte? On són els governants que us haurien de protegir?
– Ni hi són ni se’ls espera. El Drac Stone portava rere sí un enorme tresor de grans monedes d’or, aconseguit en centenars d’indrets per on ja havia passat, amb el que va comprar la seva inacció.
– Quin greu…
– És per això que la setmana passada es va convocar una nova assemblea. Hem aprovat, a contracor de tot el barri, que cada dia farem un sorteig per oferir-li una persona al Drac Stone i que s’alimenti de la seva vulnerabilitat, així intentarem que els danys siguin menors. Ara mateix anem a fer el primer sorteig.

Riuades de gent amb cares llargues feien via a la caseta de l’Assumpta, qui era l’encarregada d’escollir la primera vida innocent que s’oferiria en sacrifici al Drac Stone. L’Assumpta va posar la mà dins el sac amb els noms de totes les veïnes. El temps es va glaçar. Va ser el seu propi nom el que l’atzar va escollir com a primer sacrifici.

El Poblenou plorava desconsolat. A les moltes tragèdies que el Drac Stone ja s’havia cobrat en aquell temps s’hi sumaria una d’una càrrega simbòlica enorme. L’Assumpta va assumir el dictamen i ella mateixa va enfilar Rambla amunt per fer-se càrrec del destí.

Un grup de veïnes va escindir-se del seguici que anava darrere l’Assumpta, disposades a no assumir cap víctima més. Amb més urgència que diligència van fundar l’escamot de Jordines i Jordis.
Jordines i Jordis, tothom sota el mateix nom, es van afanyar a començar la lluita, ja que l’Assumpta ja era a l’altura de Pere IV a punt per torçar a l’esquerra i endinsar-se en el més profund del clan 22@. Jordines i Jordis van atacar des de dalt de la torre de Can Ricart per començar la batalla des de la distància.

La lluita va ser ferotge i llarga. Quan Jordines i Jordis van començar a flaquejar, van tornar a aparèixer les forces de la Cultura Popular, que tot i ferides de mort en la primera batalla, van donar el do de pit per sumar-se a la lluita. Però no n’hi havia prou. El Drac Stone comptava amb massa recursos i victòries prèvies com perquè fos tan fàcil derrotar-lo. Però Jordines i Jordis, organitzades i fermes, no desistien en la lluita. L’exemplaritat de la seva lluita es va correspondre amb solidaritat d’arreu de tots els barris de Barcelona, fins i tot clotenques, històriques rivals de les poblenovines, van afegir-se a l’escamot per lluitar.

Va ser l’empenta d’aquesta última onada de solidaritat la que va ferir al Drac Stone i el va foragitar. De la seva ferida en va brollar sang que, en posar-se en contacte amb el terra poblenoví, va fer créixer una rosa. La dura batalla que havia començat un 23 d’abril, i s’havia allargat fins al mes següent, va deixar com a testimoni aquella Flor de Maig.

Des de llavors, Jordines i Jordis es reuneixen entorn la Flor de Maig per continuar combatent al Drac Stone, que encara és viu i porta problemes allà on va. Però aquella petita victòria va servir d’exemple del poder de la solidaritat i l’organització, i inspira la lluita contra el Drac Stone, que el poble somia en poder acabar guanyant algun dia.