jueves, 24 de julio de 2025

Advertiment important si vas a fer un cafè amb ella

Tant bonic com dur. Així ha sigut i així es podria titular i resumir. Però em desborden les paraules. És impossible que es quedi en 14 caràcters, en 4 paraules. Perquè han passat dies i tot continua donant voltes dins meu. Un remolí d'emocions, reflexions, pensaments i impulsos que van del cap als genolls, passant pel pit i l'entrecuix, amb un clar epicentre a l'estómac.

Per descomptat que ha valgut la pena. Però m'hauria agradat que algú m'avisés abans de tot el que desencadenaria, que materialment és res, però internament és molt. En cas de saber-ho, ho hauria fet igualment i probablement les conseqüències haurien sigut les mateixes. De cara al futur, torna aquí a llegir. Estigues previngut si decideixes tornar a fer un cafè amb ella. El teu primer amor, la parella de l'adolescència, els primers grans errors, el que va definir els estàndards que necessitaves per sentir-te estimat —malauradament molt alts—, qui et va fixar un cànon lumínic, et va trencar esquemes, redefinir límits... en definitiva, marcar per sempre.

Ja hem llegit molt sobre l'amor adolescent. Amb sort, potser, fins i tot, l'has experimentat. No cal recordar els nervis, la passió, els dubtes, la intensitat, descobrir i explorar a espentes i redolons la sexualitat, la puresa del fons i les impureses de la forma. Punts de trobada d'experiències compartides que fan d'ell un tòpic literari magnífic. Però l'experiència de tornar-lo a posar davant teu? Això què?

Per descomptat que fa molt que no estic enamorat d'ella. Fa una dècada que ens vam separar i només ens hem trobat per casualitat en alguna festa major. És molt bonic quan l'amor deixa pas a una estima i un afecte com el que es percep encara. És molt dur tenir la certesa que em costaria molt poc tornar-me'n a enamorar.

És molt bonic veure que després de viure les vostres vintenes separades, heu fet camins interiors tan semblants. Ella; que era l'esbojarrada, intangible, de gestos d'una porcellana màgica que conserva la suavitat del material i adopta el dinamisme d'un colibrí en llibertat que voleteja al voltant del que l'atrau i genera atracció cap a ella; ha evolucionat de manera coherent amb tot això. Jo; que mostrava una força que naixia d'una confiança cega, avançant per uns raïls que semblaven col·locats per mi mateix i una introversió amb un camp magnètic que poques podien modelar; he canviat molt més. Ella ha canviat poc, jo molt. Ara, intueixo, estic més a prop d'ella que mai. Quan pugui viatjar pel temps, tornaré a aquella aula de parets grises que ella il·luminava per dir-me que he de fer tot el possible per estar amb ella sempre que pugui. Tanmateix, és dur estar tan segur que si no ens haguéssim separat perquè cadascú recorregués el seu camí, ara no podria sentir-m'hi proper de nou.

Ella va fer la volta al món, amb un rumb incert i totalment determinat pels impulsos de la curiositat i la necessitat d'explorar per mantenir el seu interior ben conservat. Fins a quin punt era un impuls que naixia d'ella, o era un regal del món perquè més gent conegués la seva alegria?

El meu món ha fet moltes voltes. Un camí molt més estàtic, paralitzat per buscar una certesa inexistent en un futur més enllà de la meva pell. Amb constants i exagerades marees interiors que desfan, tapen, dibuixen de nou, omplen i buiden. El meu món està dins meu, per això genera tanta addicció l'amor, perquè és l'única manera que he trobat de traslladar a fora de mi el món.

El risc en la prèvia era evident. I si el meu record és una idealització i es trenca? Això no seria dur, seria dolorós. Però no. La veig igual de radiant, però més guapa. Igual de tendre, però més sexy. Igual d'afable, però més forta. Igual d'esbojarrada, però més crítica. Igual d'alegre, però més intel·ligent. Igual que en la meva idea, però menys terrenal i més a prop.

Durant més d'una dècada m'havia passat pel cap proposar aquesta trobada en comptades ocasions. Un impuls perfectament reflexionat. Ara, després d'haver-ho fet, aquest impuls s'ha transformat: és possible que tornem a estar presents (físicament) l'una a la vida de l'altre?

Tants moments d'aquest matí defineixen el paral·lelisme que tant repeteixo, perquè crec que és molt precís: tan bonic com dur. Les abraçades, enxampar-te mirant-me la boca, mostrar el teu cor accessible, però fer-me dubtar de si és possible en la forma que ara torno a voler. Que assenyalis la figura que em vas regalar i em diguis que tu també conserves aquell ninot que jo et vaig regalar. Que em curis tots els remordiments que tinc dient que ho recordes bonic, dient que ho vam fer bé. Em fas reflexionar en veu alta. Ja no em pesa. Ho duc a la motxilla, sí, però no em pesa, m'acompanya.

Quin comiat. "Ho hauríem de fer més això de veure'ns". Tant de bo cada dia.

Si d'aquí una altra dècada hi tornem, he de recordar llegir això abans.

martes, 31 de diciembre de 2024

Carta a l'handbol

El passat 27 de desembre em vaig trencar el tendó d'Aquil·les. Té gràcia, quan el Dani Ramos em va proposar tornar a la porteria, vaig pensar "clar que sí Jaume, fot-li, mentre el cos t'ho permeti, has de continuar jugant". Doncs entre una fractura òssia, una luxació, i ara això, el cos m'ha permès només jugar 3 partits més. En els darrers 10 anys, havia tornat de la retirada en fins a 4 ocasions. Malauradament, i per imperatiu físic, la cinquena retirada serà la definitiva.

@jimmymimente CARTA A L'HANDBOL #Handbol ♬ original sound - Jimmy Martín Raya

Sempre diré amb orgull que tots els divendres que he arribat tard a sopars perquè "tinc entreno" han valgut la pena. Els divendres hi ha contraatacs, lo millor! Cada minut sota els pals he gaudit d'emocions a flor de pell que de cap altra manera he arribat a sentir. Si mai heu tingut la sort d'aturar un 7m o un contraatac que valien una victòria, sabeu del que parlo. Si no ho heu viscut, ho sento si sona moralment elitista, però no sabreu mai del que parlem. Viure dins l'àrea, amb tota la responsabilitat de l'equip a l'esquena durant la meitat del temps —i l'altra meitat totalment desaparegut— ha forjat la meva manera de ser. No és que jugués a handbol, és que era PORTER D'HANDBOL. La posició més particular, per això en parlava Galeano, dins del millor esport del món. Cal viure-ho per entendre-ho. Amb el cap ben alt puc afirmar que sempre he fet el màxim per aturar cada llançament, que he posat el ventre, la cara i els testicles quan ha calgut. No he sigut el porter que m'hagués agradat ser per rendiment, perquè no descobreixo res dient que mai he sigut massa bo, però sí que crec que he sigut la mena de caràcter del qual puc estar satisfet.

Sempre agrairé des del més profund del meu cor que la majoria de les persones més importants de la meva vida han coincidit amb mi dins la pista. Al pati de l'escola, en allò tant divertit que és el mini-handbol, o més tard. Jo estava molt content entrant a la vintena amb els llaços i vincles que havia teixit al llarg de la meva vida, però l'handbol és tan màgic que sempre acabes llençant un contraatac, o confiant que et taparà el pal curt, a algú nou. No te n'adones i de cop i volta compartiu un amor sincer i pur com cap altre. Tot això ho agreixo enormement per sobre de victòries, títols, anècdotes i  vivències realment èpiques.

Mai ningú et prepara per això. Malauradament, veiem a molta gent obligada a deixar-ho. Recordo perfectament una temporada, quan érem cadets, on vam perdre tots els partits excepte 1, que vam empatar. El dia de l'empat va ser l'únic partit que no vaig jugar ni un minut. Una temporada així és horrible. Molts companys van plegar aquell juny, i jo m'ho vaig plantejar. Vaig arribar a sentir dins meu que entrenar cada setmana durant més de 30 setmanes per no aconseguir mai l'objectiu era perdre el temps. Totes les anècdotes, victòries, ascensos, descensos i títols que han vingut després m'han fet recordar d'aquell any. Perquè la lliçó va quedar gravada a foc: l'esforç no és negociable i el gaudi està en el camí, no en el destí. Curiosament, els qui vam continuar aquell any som els únics que hem continuat jugant fins gairebé la trentena.

Em quedarà pendent una temporada més amb el Sergi, la millor persona amb qui mai hauria pogut compartir porteria. També creia que encara podria ajustar una última defensa amb el Manu mentre ell és a la zona de canvis i entendre'ns amb només una mirada. Tenia moltes ganes de llençar-li un contraatac a l'Oriol, cridar-li a l'Enric perquè salti a l'imparell, riure sota el nas amb l'enèsim 7m del Gerard i fer la broma més absurda possible al vestuari amb el Carles. Potser ho faré com a entrenador, però tenia la il·lusió de fer-ho des de sota la porteria. Em quedarà pendent dedicar-li una aturada més als meus amics que em venen a veure, a la meva mare, al meu pare o a la Rocío. Em quedarà pendent estar al centre de la casa, posar dempeus el Camp del Ferro un cop més, com tants cops havia passat a la Verneda. Sant Martí i Sant Andreu han sigut les meves cases on s'han cultivat tots aquests sentiments; si és que hi ha cases d'algú.

No mentiré ni amagaré que amb els partits que he estat veient aquests dies, a cada parada que he vist, d'alguna manera he escoltat dins meu una altra vegada com es trencava el tendó. No canviaria absolutament res del camí que m'ha portat fins aquí perquè ha sigut meravellós, però creia que encara quedava molt més per recórrer dins la pista i veure que no és així em genera moltíssima impotència. No - tornaré - a - jugar - a - handbol. Si ho penso, em fa mal. Si ho dic, ploro.

Però mai deixaré d'estimar l'handbol. Com he dit, és l'esport que m'ha ensenyat a estimar, patir, créixer, competir, treballar. No seria qui soc i tinc el privilegi de què m'agradi ser com soc, gràcies a l'handbol. Apostar per fer d'entrenador ha motivat grans canvis a la meva vida, decisions que han sigut molt arriscades. Però la passió per la pilota i la pega m'han donat el coratge necessari. Mai deixaré de transmetre passió. No sé si he jugat cada partit com si fos l'últim, però d'ara endavant prometo dirigir cada partit com si així fos. També em comprometo a intentar ensenyar a jugadors i jugadores tot aquest amor. Que aquests aprenentatges i aquestes amistats de tan alt valor estigui a disposició de tothom que ingressi al 40×20.

Escolta, handbol: m'has posat davant de moments molt difícils, i aquest diria que encapçala la llista. Paradoxalment, és per tu que tiraré endavant.

viernes, 18 de octubre de 2024

La literatura a l'escola

Exercici escrit el 10/10/2024 a la classe de Complement de formació de literatura catalana del Màster de Formació de professorat a la UAB

Quines experiències recordes amb relació a la literatura de la teva trajectòria estudiantil?


No puc associar la literatura a la meva vida com a estudiant. La literatura és part de la meva infància i adolescència, és el marc de referència d’on treia els estímuls per formar-me. Ocuparà un espai tan important per mi fora de l’escola que quan vaig topar amb el millor professor de literatura espanyola que he conegut de moment - li queia la llàgrima de l’emoció quan explicava autors del ‘Siglo de Oro’ o de la generació del 27 - vaig quedar totalment meravellat. Curiosament, trobo molt literària, i especialment adequada a la literatura juvenil, la figura del professor que aconsegueix vincular emocionalment als seus alumnes, transcendir la classe magistral i convertir-se en mentor.

Paradoxalment, creure que el cànnabis em faria més bohemi; precisament per voler-me convertir durant l’adolescència en un personatge de novel·la, en comptes de ser simplement un nano; m’impedeix descriure amb gran detall sentiments o records vinculats a la literatura d’aquella època. 

Malgrat això, sí que puc evocar la intensitat de certes emocions. És per això que no recordo l’instant concret en què la meva mare llegia ‘El país dels monstres’, però sí que m’emociono profundament si veig que em fan una pel·lícula. Si el llibre de lectura obligatòria és ‘El guardià del camp de sègol’, m’ofenc. Ells no saben que jo, i només jo, soc Holden Cauldfield. O això creia la meva arrogància adolescent. No es pot fer classe d’una cosa tan personal. Però gràcies a Déu que se’n fa.

martes, 23 de abril de 2024

Així hauria estat la llegenda de Sant Jordi al Poblenou

Conte publicat a La Rambla Diari el 23 d'Abril de 2022

Aquest relat va passar en un període d’època inconcreta. Una estrangera, vinguda des de Barcelona, passejava una tarda de primavera pel Poblenou buscant una brisa dominical, un passatemps que el seu avi li havia ensenyat i que un dia, espontàniament, va voler recuperar. Aquest cop, però, notava una remor agitada, nerviosa i tensa entre la gent del carrer.


– Què us passa, nobles poblenovines? Trobo que aquesta no és la vostra habitual calma axerinolada dels dies de vermut…
– Ai, quin greu! Ai, quina desgràcia!
– Digueu-me, si us plau, quin mal us turmenta? És la meva presència estrangera?
– No, no pas.
– És la presència d’aquests espècimens de pell de marisc que des de fa anys envaeixen els vostres carrers direcció mar un cop acaba el desglaç?
– Això ens solia preocupar, però la nostra principal por és una altra.


Una jove poblenovina, que mostrava flaquesa en la mirada quan altres dies havia sigut de joia, li explicà a l’estrangera el gran problema: anys enrere, una bestiola de ferro s’havia instaurat als afores del Poblenou. Deia que volia construir pel barri, que amb aprofitar un parell de solars en tenia prou i que no molestaria. Algunes sàvies del barri van advertir, sense èxit, que aquella arribada marcava l’inici d’un mal presagi.


Veïnes i veïns continuaven la seva vida, mentre la bestiola de ferro s’instaurava, es reproduïa i venien més com ella. Eren el clan anomenat 22@, i estaven preparant l’arribada del seu líder, el Drac Stone.
Quan el Drac Stone va arribar al Poblenou va començar a terroritzar als més desprotegits. A la seva arribada, va deixar ben clar que s’alimentava de vulnerabilitat i que venia disposat a sotmetre a tota la població. Ràpidament es va convocar una assemblea a la Plaça dels Pescadors per veure com reaccionar-hi. El poble va acordar combatre amb tweets la presència del ‘Drac Stone‘ per intentar foragitar-lo.


– I van funcionar?
– No.
– I què vau fer?
– Vam convocar a les nostres forces de cultura popular i hi vam enviar gegants, diables, capgrossos i, fins i tot, al Sant Pollastre a combatre cos a cos al Drac Stone. Només va servir per descobrir que també era capaç d’absorbir i alimentar-se d’ells. Van quedar molt afeblits…
– Això és terrible! Però… i l’Ajuntament i el Districte? On són els governants que us haurien de protegir?
– Ni hi són ni se’ls espera. El Drac Stone portava rere sí un enorme tresor de grans monedes d’or, aconseguit en centenars d’indrets per on ja havia passat, amb el que va comprar la seva inacció.
– Quin greu…
– És per això que la setmana passada es va convocar una nova assemblea. Hem aprovat, a contracor de tot el barri, que cada dia farem un sorteig per oferir-li una persona al Drac Stone i que s’alimenti de la seva vulnerabilitat, així intentarem que els danys siguin menors. Ara mateix anem a fer el primer sorteig.


Riuades de gent amb cares llargues feien via a la caseta de l’Assumpta, qui era l’encarregada d’escollir la primera vida innocent que s’oferiria en sacrifici al Drac Stone. L’Assumpta va posar la mà dins el sac amb els noms de totes les veïnes. El temps es va glaçar. Va ser el seu propi nom el que l’atzar va escollir com a primer sacrifici.


El Poblenou plorava desconsolat. A les moltes tragèdies que el Drac Stone ja s’havia cobrat en aquell temps s’hi sumaria una d’una càrrega simbòlica enorme. L’Assumpta va assumir el dictamen i ella mateixa va enfilar Rambla amunt per fer-se càrrec del destí.


Un grup de veïnes va escindir-se del seguici que anava darrere l’Assumpta, disposades a no assumir cap víctima més. Amb més urgència que diligència van fundar l’escamot de Jordines i Jordis.
Jordines i Jordis, tothom sota el mateix nom, es van afanyar a començar la lluita, ja que l’Assumpta ja era a l’altura de Pere IV a punt per torçar a l’esquerra i endinsar-se en el més profund del clan 22@. Jordines i Jordis van atacar des de dalt de la torre de Can Ricart per començar la batalla des de la distància.


La lluita va ser ferotge i llarga. Quan Jordines i Jordis van començar a flaquejar, van tornar a aparèixer les forces de la Cultura Popular, que tot i ferides de mort en la primera batalla, van donar el do de pit per sumar-se a la lluita. Però no n’hi havia prou. El Drac Stone comptava amb massa recursos i victòries prèvies com perquè fos tan fàcil derrotar-lo. Però Jordines i Jordis, organitzades i fermes, no desistien en la lluita. L’exemplaritat de la seva lluita es va correspondre amb solidaritat d’arreu de tots els barris de Barcelona, fins i tot clotenques, històriques rivals de les poblenovines, van afegir-se a l’escamot per lluitar.


Va ser l’empenta d’aquesta última onada de solidaritat la que va ferir al Drac Stone i el va foragitar. De la seva ferida en va brollar sang que, en posar-se en contacte amb el terra poblenoví, va fer créixer una rosa. La dura batalla que havia començat un 23 d’abril, i s’havia allargat fins al mes següent, va deixar com a testimoni aquella Flor de Maig.


Des de llavors, Jordines i Jordis es reuneixen entorn la Flor de Maig per continuar combatent al Drac Stone, que encara és viu i porta problemes allà on va. Però aquella petita victòria va servir d’exemple del poder de la solidaritat i l’organització, i inspira la lluita contra el Drac Stone, que el poble somia en poder acabar guanyant algun dia.

jueves, 31 de marzo de 2022

Avi, tu t'enrecordes de veure jugar a Alexia Putellas?

I tant filla meva! Quina gran jugadora, capaç d'actuar en totes les zones del camp, i quina esquerra... tenia un guant al peu! Fins i tot la vaig veure una nit al Camp Nou, uns quarts de Champions contra el Real Madrid.

Ja ho sé que saps que el Barça juga al Camp Nou, però abans, quan encara feia poc que havíem encetat aquest segle que ja s'acaba, el futbol femení no era com ara. Acostumaven a jugar a l'estadi Johan Cruyff - Melanie Serrano, que encara es deia només Cruyff. Diria que la Melanie Serrano també hi era aquella nit, però no ho recordo del tot bé. Era un equip tan bo, que realment era igual qui jugués. Se'ls queien els gols, era l'època on el Barça guanyava lligues al febrer.

Sí, sí, al febrer, amb encara mitja temporada per jugar. Avui dia sembla impossible oi? No obstant, no creguis filla, tenia un punt trist. Eren millors senzillament perquè la resta d'equips jugaven en pitjors condicions, durant massa anys les jugadores de primera divisió jugaven i entrenaven sense cobrar, això feia que el Barça, que eren les que tenien una disciplina més digna i semblant al que demana un esportista professional, fos imbatible.

Ja saps que jo pel Barça no tinc massa simpatia, que faig d'avi perepunyetes i em queixo sobre el club, però aquell dia hi volia anar. La teva àvia em va convidar. Sí, la teva àvia, o potser encara no sortia amb ella i era una altra? No ho sé, ara dubto, no li diguis que potser tenim sarao... o diga-li que potser riem. En qualsevol cas a ella tampoc li agradava el futbol, però també hi volia ser. Què perquè era especial? Perquè vam fer el rècord del món d'espectadors davant un partit de futbol femení.

Ja saps que jo treballava en un diari, t'ho he explicat molts cops, i llegia molt la premsa esportiva. L'endemà molts periodistes esportius, d'aquests que sembla que tot ho saben, deien que allò era l'inici d'una nova era. No ho reconeixeran mai en públic, però escolta'm bé: jo i molts els havíem sentit justificar que l'esport femení tenia pitjors condicions perquè no generava tant interès. Aquest argument mai més se'l va creure ningú. Algun encara hi va insistir; però els camps i els pavellons s'omplien tant que la fal·làcia era massa evident. 

Jo no crec que fos l'inici. La teva àvia i moltes de les seves amigues, la teva rebesàvia i la seva mare i les seves àvies, o sigui les meves àvies i rebesàvies, totes elles havien lluitat molt pels drets de les dones. T'han parlat a l'escola del que era el patriarcat? No? Doncs ho haurien de fer, que no fa pas tant que les dones teníeu menys drets i vivíeu pitjor pel simple fet de ser dona... pregunta-li un dia a la teva tieta Irene també si vols, que ella en sap més que jo i t'ho explicarà millor. Però m'estic desviant del tema!

No va ser cap inici però sí un punt d'inflexió... Ara no ploro de tristor filla, no pateixis. És que soc vell i m'emociono més fàcil, encara que mai m'ha costat molt. Ploro perquè recordo molt clarament aquella nit. Aixecar la vista més d'una vegada del terreny de joc per veure el goig de les més de 90.000 persones - gent en directe presencialment eh, no per streaming - centrades en jugadores acostumades a jugar per desenes d'espectadors o poques desenes; i plorava d'emoció. Ara potser em falla la memòria, però diria que aquell dia era la tornada i la mateixa anada l'havien jugat davant poc més de 2.000 persones. Va acabar passant el Barça, això sí que ho recordo, però no recordo el marcador, hi havia altres coses en joc.

Va ser històric filla, gràcies per escoltar-me que ja sé que els vells ens enrotllem com una persiana, ara potser no et sembla gran cosa, però va ser molt important. No et sembla significatiu que em preguntis per Alexia Putellas tants anys després? Jo encara era un jove periodista quan va ser la primera catalana en guanyar la Pilota d'Or! Ai mira, recordo fins i tot la tarda que la va guanyar, treballava a la televisió de Barcelona en aquell moment!

Potser podria trobar fotografies del dia... Jo no vaig fer Instaistoris, que era la manera com llavors ens compartíem imatges uns als altres, perquè ja de jove era rondinaire com ara. Així i tot, sí que recordo perfectament sortir del partit imaginant que potser un dia podria tenir una conversació semblant a aquesta amb una neta que visqués en un món millor que el que vam viure de joves.

Jaume Martín i Mercè Terès, dos del 91.553 espectadors del Barça - Madrid del 30 de març de 2022.


sábado, 31 de octubre de 2020

L'esport no és essencial, és necessari i imprescindible

La demanda de declarar els equipaments esportius com a servei essencial cada cop és més extensa. Però la meva opinió va encara més enllà. L'esport no és essencial, és necessari i imprescindible. Som davant una situació on la manca de sensibilitat per part de la institució pública, i un sector de la societat, pot fer molt mal a l'esport català. El "toc de mort" que deia Gerard Esteve fa uns dies.

Foment del Treball estima que l'economia catalana necessitarà 50 mil milions d'euros per a poder-se recuperar, dels quals mil milions haurien d'anar a l'esport. Potser algú pensa diferent, però a mi em sembla molt poc. L'esport català mereix un 0,5% de la inversió per tornar als estàndards previs a la pandèmia? Doncs sí, i és que, igual que la Salut, la Cultura, i altres estaments; l'esport ja venia malferit.

Un esport català que es sosté gràcies a una marca internacional elitista i elititzada, la del Barça, el màxim exponent de l'esport-negoci que propaga el futbol modern. Un esport que es sosté gràcies al talent que no se sap ni com acaba aflorant (Sant Boi del Llobregat té més anells de la NBA que alguns estats d'USA) i a l'amor a la disciplina, com encarnen tantes esportistes de primer nivell mundial que encara no es poden guanyar la vida dignament amb l'esport.

En tertúlies sobre l'esport i la competició sempre recordo que els títols existeixen gràcies a les perdedores, que sense perdedores no hi ha esport. Segurament m'obstini a reivindicar aquest element contraromàntic perquè (com gairebé tothom) molt sovint estic al bàndol perdedor. De manera sil·lògica l'esport es separa en qui guanya i qui perd, i també entre professionals i no professionals. A Catalunya el 95% de les esportistes no són professionals, i això sense entrar en el debat de quantes del 5% tenen condicions professionals. Sense esportistes no professionals no hi ha esport, com escrivia molt encertat Gonzalo Romero. Igual que preguntava el periodista del Diari Ara, per què aquest maltractament a les no professionals? No és important l'esport amateur?

Ara és aigua passada, però les primeres mesures que limitaven la pràctica de l'esport tenien un important greuge compartiu per a les no professionals, Les instal·lacions havien de tancar a les 21h. Més enllà que només hagi durat una setmana la restricció, imposar-la sense ser conscient (o sí) de què el 70% de les esportistes amateurs de Catalunya entrenen passades les 21h, té moltes qualificacions possibles, des de la ineptitud al cinisme. Una mostra més de la imatge i les intencions que tenen les institucions per a l'esport.

"Som part de la solució" és el lema oficial adoptat per federacions. Els beneficis cardiovasculars i de salut mental de l'esport son ja àmpliament coneguts, però a més l'evidència científica fa més de 20 anys que corrobora els beneficis també pel sistema immunològic en nombrosos estudis. Un tast ràpid: 

L'última de les cites ("la pràctica d'activitat física moderada està associada a una menor incidència en el contagi d'infeccions a través de les vies respiratòries altes") va ser publicada en un estudi al Canadian Journal of Physiology and Pharmacy l'any 1998. Fa més de vint anys que tenim el coneixement com per ser conscients que si es fa esport hi ha menys possibilitats de contraure la Covid-19.

Però els motius científics, com si no fossin prou, no són els únics motius pels quals l'esport és ara (igual que abans) necessari i imprescindible. També hi ha motius econòmics. Actualment a Catalunya, igual que a la resta de l'estat espanyol, l'atur juvenil és un dels temes que més preocupa. Un atur que a Catalunya se situa per sobre del 30% en menors de 30 anys. Doncs precisament el 32% de les treballadores de l'esport a Catalunya són menors de 30 anys. Una ocupació massa sovint en el marc de l'economia submergida, sense professionalitzar, sense el reconeixement que toca, gairebé més hobbies remunerats que una altra cosa; sí, és cert, però no ajuda massa posar més llenya al foc carregant-se a l'esport.

És evident que la situació és la més excepcional de tots els possibles contextos extraordinaris i, tornant a l'article de G.Romero, la salut va per davant de l'esport i cal prevenir de contagis. Tot i les insuficients mesures implementades en el sector de l'esport, segons les dades del Ministerio de Sanidad, el total de contagis de coronavirus que s'han donat en el món de l'esport a tot l'estat espanyol és del 0,27%. 

Si queda clara la importància en l'àmbit de la salut i l'econòmica de l'esport, potser també cal parlar de la importància que té l'activitat esportiva en l'àmbit social. Una importància que també molta gent reconeix però a la que millor posar cara i ulls. Preguntin a entrenadores de clubs esportius que estiguin en categories juvenils i júniors, de les seves jugadores i jugadors, quina quantitat consumeix cànnabis. Si bé hi ha un marge d'error, no és difícil endevinar quan un adolescent fuma porros. Tinguin sempre present que si entrena 3 tardes i juga partit un quart dia, aquelles són exactament les 4 tardes que no fumen. Creguin-me que parlo per experiència pròpia i que no cal recórrer als barris amb els pitjors indicadors socioeconòmics per trobar-s'hi.

Però òbviament tot és pitjor per la gent més vulnerable i molts cops torna a ser l'esport una solució. Històries com la de Ronaldinho, Cristiano Ronaldo, Arturo Vidal o gairebé totes les esportistes d'elit africanes i llatinoamericanes són la prova de com l'esport és l'única oportunitat de fugida de la pobresa. És cert que són una solució que només afecta un individu i no ataquen el problema de la desigualtat. En aquest punt cal recordar l'entrevista d'Evo Morales al programa Salvados on el president bolivià explicava com era més important la inauguració d'un poliesportiu que no pas d'un hospital en un poble que ni tan sols tenia sistema de clavegueram ni carrers asfaltats.

Tenint motius sanitaris, econòmics i socials a favor, l'esport segueix totalment descuidat per la institució pública. Un parc esportiu insuficient i un esport català que per cada èxit competitiu que aconsegueix ha deixat pel camí moltíssimes hores extra no remunerades amb res més que l'amor a l'art.

Tot plegat és més profund que l'episodi restrictiu per la pandèmia o el greuge comparatiu amb altres sectors, com el cultural, igual d'importants. Precisament la cultura és un molt exemple d'un altre sector constantment maltractat, i no és casualitat. El problema és absolutament de forma i de model. Un model esportiu totalment liberalitzat, i no pas per la vessant de foment de la competició, si no per la vessant de l'abandonament institucional, que només és útil quan atrau grans inversors internacionals com els petrodòlars qatarians.

Un model on manen les cases d'apostes amb barra lliure de beneficis sense importar la misèria que deixen darrer i on durant dècades gran empreses han pogut aprofitar per blanquejar tèrbols beneficis. Un model basat en la productivitat. I l'esport, igual que la salut i que la cultura, no és productiu. No pas per a fons d'inversió ni per immobiliàries. Mai el benefici de l'esport ha estat ser el motiu per poder reurbanitzar (nefastament vista l'actual gentrificació) una capital a principis de la dècada dels 90'. El benefici de l'esport és social i de salut. L'esport és una escletxa de benestar per a qui no té accés a tots els privilegis que haurien de ser drets, i això no suma pas a cap dividend bursàtil.

L'esport, ara i sempre, és necessari i imprescindible.

lunes, 17 de agosto de 2020

Gracias por ser balonmano

Si eres balonmano, gracias. Sabes de sobra si eres balonmano. Hay quién juega a balonmano y no lo es, y al revés, hay quién es balonmano sin jugarlo. No es un deporte, ni una afición, ni una competición, ni un pasatiempos. Doy gracias a todas aquellas personas que se han cruzado en mi vida y son balonmano.

Son balonmano por hacer las cosas con pasión. Eres balonmano si ayudas sin pedir nada a cambio y te apartas cuando crees que es mejor. Por muchas otras cosas buenas puedes se balonmano, pero ahí el matiz, solo puedes serlo por cosas buenas.

Para mi hay gente que es balonmano. Bien sea porque llevan muchos años a mi lado o porque han pasado fugaz e intensamente. Ser balonmano es valer mucho para alguien independientemente del tiempo compartido. Menos tiempo puede ser mejor aprovechado y mucho tiempo tiene un valor incalculable. Un abrazo de balonmano es diferente. No es mejor que un abrazo sincero y sentido, siéndolo también, simplemente se rige bajo otra escala de valor.

Dirás "pero podemos cambiar la palabra 'balonmano' por muchas otras cosas". Tal vez sí, pero para mi es el balonmano. Si en algún momento la alegría se ha acercado a la felicidad, ha sido dentro de un 40x20. Si algo ha paliado nostalgias, dolores, pérdidas, rasguños, malos trances o añoranzas ha sido unas horas de balonmano.

Has sido balonmano porque unas arrugas surfearon tus ojos aupados por un tsunami de sonrisa solo para saludarme. También has sido balonmano porque me has maldecido, condenado e incluso insultado con el más profundo afecto y cariño. Nos han hecho goles que hemos remontado con constancia, trabajo y estando juntos. Otros goles que no hemos podido remontar, pero también los hemos superado. No hace falta que estos goles metafóricos sean grandes episodios vitales. Una mala tarde, una larga jornada laboral, un examen, un trayecto excesivamente largo en transporte público, un mareo... fuiste balonmano y me tendiste la mano, para goles pequeños y para goles grandes. Quisiste celebrar conmigo tu gol de la victoria, me hiciste sentirlo también mio y viceversa. 

Fuiste balonmano porque sin ningún interés me trasladaste tus conocimientos fruto de una mayor experiencia, a la vez que me hiciste notar que yo también tenía conocimientos de valor que transmitir. Qué balonmano fuiste cuando me agradeciste que te los diese. 

Quiero a la gente que es balonmano y el mismo balonmano me ha enseñado a valorarla. Qué bonito es cuando el balonmano te hace darte cuenta que además tu también eres balonmano para otras personas. Personas que tal vez ni siquiera usen pega pero sabes que quieres estar con ellas. Gracias por ser balonmano.

miércoles, 10 de junio de 2020

Yung beef: La última Rockstar

Siempre la misma auto-crítica. Siempre vamos al mismo bar a tomar cervezas, algún día esporádico si no hay sitio en la terraza vamos a una segunda opción fija, siempre las mismas dos discotecas si la noche se anima. Es verdad, somos muy de lo nuestro y reconozco serlo yo especialmente. La gran ciudad me ofrece la posibilidad de tener todo lo que necesito, opciones de ocio incluidas, en apenas 1km a la redonda. Por pocas cosas voy más allá.

La camisa trap porque no es trapEntonces, coger un tren de varias horas entre mirar por a ventana y charlar banalmente con el compañero de viaje hasta la capital de estado español solo por un concierto debe significar algo. "El que conduce el tren con lo largo que es el viaje no le da tiempo a volver a casa en la misma jornada laboral, pobre tío". Sí, así de básico pienso cuando no me esfuerzo en ello. ¿Qué, o más bien quién, me lleva a un viaje tan alejado de mi habitual comodidad? Añadiendo además una vuelta en autobús sin pasar por el catre cuánto menos desagradable y el perder una noche de las fiestas del barrio, renunciando así a la única liturgia que considero sagrada. Íbamos por el trap, y nada más trap que adquirir expresamente las ropas menos trap posibles para la ocasión. Cartera, móvil, mechero, virginia, una rebequita y nada más.

Todo por él, solo por el que mil nombres tiene: el seco, Fernadito kit kat, el del medio de la pxxr gvng, Fernando Gálvez o Yung Beef. Tal vez fuera por un festival entero de una noche y no solo por él, pero sí era solo por él. El último del cartel, con el seco (valga la redundancia) frío de un amanecer de septiembre en Móstoles. El beef de For fri con Puchito había sido apenas un mes antes. Puchito había actuado antes en el mismo escenario, jugando en casa, rodeado de ese especimen que le encanta tirarse el rollo con eso de "Ahora está bien pero Crema era mejor"; y encima con el cheet de Dellafuente saliendo contigo al escenario.

Puchito nunca fue santo de mi devoción, pero allí estaba en su concierto. Vivido como un flashback anticipado, viéndome a mi mismo queriendo pasar el concierto lo más tranquilo posible para guardar energía para el final (Natos y Waor se encargaron de que la misión fuera fallida). Pero vaya, justo enfrente nuestro tuvo a bien situarse un equipo de baloncesto masculino de Madrid. El típico equipo de baloncesto madrileño odioso sí, pero encima altos y tapándome toda visión del escenario. Mi venganza fue un plan en diferido ejecutado a la perfección, con suma delicadeza y la normalidad que siempre garantiza el éxito en toda travesura. Decidí agotar todo el tabaco en ese concierto, por mala suerte del alero-pívot de enfrente mío que aquella noche optó por un outfit con capucha. Que bien lo hizo la capucha, se portó a las mil maravillas, como si llevara toda la vida haciendo de cenicero. El corazón de mi acompañante no se calmó hasta una hora después, en ningún momento le hizo gracia la insensatez de semejante acción tan lejos de casa. Sonaba el "¿Quién trabaja para mi?" que encendió al público que tenia claro a su favorito del duelo.

Al fin llegó lo que esperábamos ¿Haría alguna referencia? Él lo ha hecho. En ese momento entendí lo que era el Hype. Nervios, literalmente nervios antes de que todo empezara. Con los primeros rayos de sol, mi siempre cauto amigo, parco en palabras pero sabio en reflexiones, dijo: Observa bien quién nos hemos quedado. Lo mejor de cada casa, que diría mi abuela. "Buena fauna" respondí yo con ironía. El público allí asistente era el reparto perfecto de los dobles de acción de la Pxxr Gvng. No solo era el aspecto, era la cantidad. De decenas de miles en el público, de estar detrás de todo sin apenas ver nada, a estar enfrente con apenas 200 personas. Pero qué 200. Dos centenares de radicales, integristas de trap, que lo iban a dar todo. ¿Crees que dirá algo del C Tangana o no? Pero no da tiempo a responder porque lo haría el mismo Fernando.

Humo, luces, y el altavoz lanza la pregunta clara y original: ¿Quién se folla a tu bitch? Respuesta automática, de memoria, y nadie se olvida de chillarla a pleno pulmón ¡Yung Beeeeef! ¿Sabéis porque la respuesta no fue "como un resorte"? Porque repetir la misma metáfora dos veces muy seguidas en un mismo texto indica pobreza retórica y el resorte fue el de El Seco para saltar de escenario a los brazos del público en el segundo 1 de concierto. Ya había ganado el beef, y jugando en casa del rival.


Solo lo sabemos unos 200, cierto. Pero somos los que le sostuvimos entre nuestros brazos casi todo el concierto. De golpe el público aumentó un 25% en un solo instante, pero porque el escenario de llenó de su gente. No de artistas invitados, ni coristas, ni coreográfas profesionales. Si hicieras el ejercicio de llevarte a gente de tu círculo a un concierto sin límites, pues esa gente para Fernando Gálvez. Sus amigos en el escenario, lo que le sostienen, y el show en la pista de baile, con su público, también su gente.

De ahí el título querida lectora. Eso no es trap, no. Trap es otra cosa, un tatuaje de una cruz en la frente por ejemplo, ya lo hablaremos otro día. Esto es puro Rock’n’Roll. Ni Duki, ni Postmaloe, ni Mdmoney, ni Rihanna. La última Rockstar nunca se nombraría así a si mismo, por eso la última Rockstar es Yung Beef. Por su obra y por lo que no es su obra. Por sus temas, por sus tweets y por crear un sello para, adoptando el argot que toca, follarse a la industria.

¿Sabes por qué más? Porque realmente no da para tanto. Porque probablemente hablar del modelo de nueva masculinidad por la imagen de paternidad alternativo al clásico heteronormativo patriarcal que propone Yung Beef es, sin ningún tipo de duda, sobreanalizar y fliparse. Pero por eso. No hay un cantante sobre el escenario, hay una figura, una sombra de explosivos movimientos reptilianos, que remueve cosas. Desafía prejuicios a la vez que los cumple. Plantea cosas y dudas con sus maneras, casi solo existiendo.

Podríamos citar otros motivos secundarios por los que realmente es un rockstar. No gusta al público general pero es generalmente conocido sin ser invitado a grandes foros por norma general, tiene mil nombres, es infinitamente reprobable y magnético, etc. Pero al final, háganme caso. Lo que le convierte en la última Rockstar es el remover y plantear casi sin querer.


De esas 30 horas quedan un par de fotos y un solo vídeo. Y el recuerdo. Y la reflexión. Y la conclusión.
 

lunes, 8 de junio de 2020

Crònica d'un passeig en fase 1

Poblenovina a principis de juny de 2018: "La rambla està a petar de gent!"
Poblenovina a principis de juny de 2020: "La rambla està a petar de gent!"
Aquí és quan ens adonem de la importància de la comunicació no verbal. La prosòdia, l'entonació, la intenció i sobretot el context doten aquestes dues frases de sentits totalment diferents.

Qui m'hagués dit que ara sí que m'importaria el color de la pell de la gent que em rodeja. El blanc lacti forassenyadament envermellit que tan molest era ha deixat pas a tota la resta de gamma de colors de pell humana. Caram, sí que arribava a ser molest el gamba roja amb accent gal o teutó. No és l'únic color que ha canviat. El color de l'aire és diferent. Menys gris. El barri està menys gris de forma literal (menys contaminació) i de forma figurada. S'ha aplicat un filtre de colors que tot ho potencia.

Ver esta publicación en Instagram

Els dos últims pescadors 12.11.2018 @instapoblenou #instapoblenou

Una publicación compartida de Jaume Martín (@jimmymimente) el


Un grup de joves de poc més de dues dècades d'edat seuen a una terrassa de la Rambla del Poblenou durant la vesprada d'un cap de setmana, lluint un somriure irònic i complaent que combina de manera curiosa amb uns ulls oberts i celles que escalen amunt, mentre comenten la mera acció que estan fent: seure a la rambla a prendre alguna cosa en la vesprada d'un cap de setmana. Algun d'ells comenta que literalment és la primera vegada que seu a una terrassa de la rambla. Altres sí que ho han fet alguna vegada, però mai, absolutament mai al llarg de la dècada que fa que es van constituir com a grup d'amic oficial gràcies a un grup de Facebook, s'han assegut junts a prendre algo a la rambla una vesprada del primer cap de setmana de juny.

El preu de la copa segueix sent prohibitiu. Comenten amb esperança que l'espai que han guanyat les terrasses és cosa d'una major laxitud de la Guàrdia Urbana donada la situació excepecional - sent-ne còmplices -, i per res pensa cap d'ells que "això de la pandèmia ha anat bé per algunes coses". Ho sap la que ha perdut clients en el negoci familiar, ho sap el que buscava feina que, si ja era prou difícil trobar-ne abans ara ho ha donat per impossible, ho saben les que encara estan esperant cobrar els ERTOs. Aquestes últimes diuen que esperaven no cobrar-ho ja mai, però d'ençà que el més important representant del barri va sortir per la televisió dient "Pedro y Pablo pagad los ERTEs primer aviso" ja estan més tranquiles. Tampoc gosaran dir que això de la pandèmia ha anat bé per respecte a tothom qui ha perdut persones estimades, per tothom a qui ha patit tot i no haver-se arribat a topar amb la mort, i per comprensió i solidaritat amb les treballadores de la salut que coneixen i estimen. Però aquests instants de tornar a recuperar la seva rambla sí que se'ls quedaran.

Per què? Si la mirem i la veiem a vessar de gent, parlant en termes exactes, seriosos i estrictes: la rambla està a petar. És així, però no només canvia l'idioma dels seus ocupants. Canvia el motiu del seu pas. El ritme amb el que camina la gent no és el ritme d'estar de pas de vacances, és el ritme de, com deia el meu avi, "ir a dar un garbeo". Creuar-se amb un conegut no implica una salutació entre dues persones que passen per allà com a procés per anar de A a B. Creuar-se amb algú pot desencadenar en una conversa, potser anar a fer un cafè o fins i tot algun pla més elaborat. I si l'instant de permuta de posicions pròximes a punt A i B de la rambla entre dues persones que es coneixen no implica res més que un "deu nen!" és impossible no advertir somriures que es diuen "ei, estem les dues passejant per la rambla". Feia tres o cuatre lustres que no passava.

I compte! Que d'estrangers en segueixen venint! Vinguts des del Clot, Eixample, Gràcia, Vila Olímpica i més indrets d'aquella metròpoli anomenada Barcelona. Ara el turista parla català amb una vocal neutre més oberta del que toca. Dialecte central de la capital en diuen. No tots són iguals no, alguns molesten més que d'altres. Ja saps, aquella frontera que abans era la diagonal on només l'upper tenia nom, després PAWN Gang ens va donar el baptisme de Barsíria. La meva àvia en diu "gent de Barcelona".

Els nou guiris són reconeixibles per fer cua als locals que fa anys que han venut la seva relació amb veïnes al turisme. Els han ajudat a sortir de pas potser, tots coneixem on no anirem mai a consumir pas res perquè som del barri de veritat, però deixarem la queixa aquí. Si una o dues famílies ha pogut estar menys angoixada gràcies a això doncs quedem-nos amb això.

Mateixa quantitat de persones, però diferents colors, mateix trànsit però a diferents ritmes, i el soroll què? No ens importen els decibels, perquè reconeixem el que escoltem. Independentment de si s'escolta parlar català, castellà, àrab, italià, urdú, rus, xinès o anglès, són veus conegudes, reconeixibles. Que si criden no ho fan arran de la percepció d'impunitat del que està de pas en una voràgine d'alcohol i platja tractant la rambla com el seu cleenex d'oci. És diferent. És diferent l'ambient.

Potser sí que és més agradable. Diguem-ho amb compte per això, ni el balanç de la pandèmia és positiu en cap aspecte ni podem culpar a ningú d'haver recuperat la rambla de forma perillosa abans d'hora i massa massivament. Això últim exculparia a responsables dirigents de les errades comeses en la gestió de la crisi i no va gaire acord amb les tradicions del barri. Nosaltres som més de passar comptes, exigir i criticar, que no pas d'exculpar. Però que vols que et digui, l'instant a la terrassa de la rambla me'l segueixo quedant per a mi.

viernes, 20 de marzo de 2020

L'última generació que va jugar a pilota a la rambla


El Barri està estrany aquests últims dies, o potser està en la normalitat que toca per l'estat d'alarma del Covid-19. Menys gent de l'habitual al carrer, tot i que més de la que hauria d'haver-hi. Repassant mentalment les consignes que volia exposar sobre el barri, sembla que quedin lluny en el temps, però en fa escassos deu dies.

Moltes ens estem acostumant a fer vida entre menjador i balcó, si tenim la sort de tenir-ne, terrasses... Abans en fèiem al parc de la paperera, en algun bar davant de Can Felipa, al parc del Gandhi, etc. Sabeu on fa temps que no fem vida? A la rambla. El que fóra l'eix neuràlgic de la vida del barri pels locals només ha quedat com un carrer de pas cap a casa, la platja o direcció Diagonal/Gran Via. Qui seu a les seves terrasses? Potser cada cas és diferent, però a la meva família fa anys que vam perdre la tradició dominical del vermut a La Tertúlia. Més anys encara fa que no berenem al Tio Che. L'evolució del barri ens ha portat de fer vida a la rambla a fer-la als seus carrers annexos.

Una evolució que ja ens ha acostumat a conviure amb el turisme massiu. Recordo l'innocent comentari fet amb companys de classe de primària quan van inaugurar l'actual Hotel Ilunion: "Mira així practicarem l'anglès quan ens pregunti un guiri!". En el meu imaginari és l'hotel que marca el principi de la turistificació del barri. Tots els poblenovins que anàvem a l'Escola Voramar passàvem per davant tornant a casa. Qui ens hagués dit que aquell nou establiment ens portaria nous veïns, i no parlo només dels guiris. El que va ser un nou punt en la ruta de l'escola a casa ha tingut una altre conseqüència comuna: els supermercats 24h. El primer feia gràcia, encara inconscients del què suposava. Han passat els anys i, no ens enganyem, hi hem entrat sovint a buscar aigua o llet quan els supermercats grans ja eren tancats, a buscar provisions per sortir de festa, o simplement qualsevol altre antull llaminer. Amb molts dels treballadors d'aquests 24h hem forjat una certa relació, i és que seria injust no apuntar que són gent agradable i que ha entès que té uns clients que són estacionals però la seva amabilitat els ha fet sumar un extra de clientela local. El problema amb ells és de forma no de contingut.

Així doncs l'abandonament autòcton de la Rambla del Poblenou, exceptuant parèntesis com Sant Jordi o les festes majors, ha progressat en alguns altres indrets. Al carrer Pujades, que porta de la Rambla al metro, hi trobem alguns dels locals de copes més hipsters de la ciutat, combinats amb bars regentats per xinesos. Nosaltres anem encantats als xinesos. Barcelonins de rentes mitjanes i altes d'altres barris juntament amb turistes i gent que vol un oci nocturn que ha de considerar amb prou sofisticació per la seva edat als que no son de xinesos. Curiosa polarització del carrer Pujades divendres i dissabtes a la nit.

Un fet queda encara més lluny en el temps que l'oci familiar poblenoví a la Rambla del Poblenou. Recordeu quan sortíem de l'escola i jugàvem a pilota a la rambla? El fons de l'última escena de la sèrie 'Poblenou' de TV3 per nosaltres era la porteria on tantes tardes fèiem gols o jugàvem a fet i amagar. Quan dic nosaltres em refereixo a la meva generació, la meva quinta, els poblenovins nascuts a mitjans dels anys 90'. Som l'última generació que va jugar a pilota a la rambla. Els nascuts a finals de la mateixa dècada, menys d'un lustre després, ja no ho van fer. És obvi que no ho van fer perquè era perillós, perquè passava molta més gent a qui molestarien i molts més cotxes que augmentaven el perill. Si fem l'exercici de posar-nos en el lloc de la primera mare que va dir-li a la seva filla que no jugués a la pilota pel carrer, segurament haguéssim fet el mateix. Segons el punt de vista, que la canalla deixés de jugar a pilota al carrer potser és la menys important de les conseqüències de la transformació del barri. Però ningú pot negar que és la que més càrrega poètica té.

Tot això en escassos tres o quatre anys. Un canvi tan ràpid que ens ha portat a l'última generació que va jugar a pilota al barri a una adolescència marcada per la gran crisi econòmica que a molts ens va fer despertar certa consciència política. Aquesta consciència aplicada al barri ens va fer protestar des de molt joves contra el 22@, una mica més tard a treballar-hi com a becaris o estar-hi de pas moltes matinades camí de Razzmatazz, l'antic Sr Lobo o Merlín. Un 22@ que tornem a detestar perquè és responsable directe d'uns lloguers que no podem assumir. El barri on vam créixer jugant a pilota pel carrer s'escapa de les possibilitats de la nostra butxaca. "El metre quadrat més car de Barcelona", comento sovint amb resignació en tertúlies sobre la dificultat d'emancipar-se avui en dia.

Primer hotel, oficines de grans empreses, la part nova de la rambla, més hotels, oficines espectaculars com les de GAES, bars hipsters, turistes, supermercats 24H, més hotels, més turistes, el Circuit Festival, bugaderies automàtiques, les associacions cannàbiques, la superilla, més turistes... Hem vist tots els canvis. Ens van treure la pilota i hem sigut espectadors de la remodelació. Fins ara érem part del decorat. El decorat ha quedat vell i assistim a l'últim canvi: Ens fan fora.

lunes, 3 de febrero de 2020

(El engaño es la infidelidad)


Nunca me dolió el desamor
seamos sinceros, fui suertudo
a evitar el dolor me enseñaron.

Me enseñó la sinceridad
superar el propio orgullo
y reconocer que he sido yo el malo
no por desamor, sí por engaño.

Des-amor es destruir
Des-pedir es sufrir
Des-terrar es castigar
Des-alojar ensañar
¿Seguro?

Deshaz un error
Despide deseando lo mejor
Destierra al impostor
y desaloja a un amor
¿De dónde?

Del corazón, suponemos
del alma, creemos
¿Otra vez?

Graso error el del poeta
común trampa del literato
sin autocrítica espeta
cantos al desamor.

No creo en el desamor
y si el desamor
es el final del amor
entonces con mucho amor
abrazo al desamor.

Manteniendo cariño y estima
el desamor te esgrima
una prueba soberbia y altiva:
volver al punto de partida.

Adelante, vuelve a amar
que no por haber amado
te dejarás de enamorar
ni el desamor ha terminado.

Desamor es experiencia
En la mochila variedad de amor
Desromantízalo, es casi ciencia
el saber hacer el desamor.
No es el fin el desamor
entonces ¿Qué fue antes?
Huevo o gallina, amor o desamor
Déjate de dudas espeluznantes.
Vete a sensaciones exhuberantes.
No es malo el desamor
Pero sigue habiendo interrogantes.

No es desamor pero si ha habido dolor
¿Tiene algo que ver con amor?
No, bueno sí, pero es falso
¡Eso! ¡La falsedad!
Desamor o amor solo es un tiempo
que pase rápido o lento
a ratos triste a ratos contento
no supone mal elemento.

Amor falso es aquello malo
que no amor fundamentado en el engaño
Si usted amor ha contratado
es probable que se lleve algún palo.

Distingo de amor con engaño
Sabiendo por experiencia
que este aguanta en el plano.

Tiene engaño ¿Es peor?
Nadie soy para decir qué es mejor
Pero si es falso desprenderá hedor
a podrido desde el interior.

Si es falso dolerá
la persona perecerá
aunque con engaño
sobrevivirá.

Dilo ya, se claro
¿Has practicado amor con engaño?
Sí ¿Me arrepiento? Sí.
Valiente, amigo, has confesado.
Dímelo sin compromiso
¿Tuviste amor falso?
No, y el día que lo ofrezca
no hay justificación que lo merezca
no hay excusa ni treta
solo una respuesta
y es la traición del amor y el desamor
de una persona hacia si misma.

domingo, 24 de diciembre de 2017

El capitalismo y sus efectos sobre la salud mental

Estamos llegando ya al final de la segunda década del siglo XXI y el mundo es muy diferente de como era en los años 70’. Cuando hablamos de “el mundo” nos referimos a Occidente, una licencia que nos tomaremos en este reportaje, sin olvidar lo injusto del término. Sobre el mundo de la mencionada década de los 70’, dos bloques se disputaban la hegemonía de los mercados, al menos así se cuenta habitualmente en las aulas. Una década que empezaba a encarar el final de la conocida como “Guerra fría” que enfrentaba a Capitalistas y Comunistas.

Dicho episodio, con la victoria de USA sobre la URSS en los varios campos en que se disputaba esa guerra no siempre beligerante, fue muy importante para entender el mundo de hoy en día. La victoria del capitalismo sobre el comunismo significó mucho más que la predominancia de un sistema económico y poderse comer una Big Mac en la plaza roja de Moscú. Los modelos enfrentados no solo eran económicos, de hecho eran, sobre todo ideológicos.

Sin entrar en más detalles históricos ni análisi de los motivos del triunfo, centrémonos en qué significa el capitalismo como concepto y cómo nos afecta. Centrémonos ahora en aspectos conceptuales para poder entrar en los prácticos más adelante. Planteemos una pregunta: ¿Cómo influye el capitalismo en nuestra manera de pensar?

Nos remontamos hasta el siglo XVII para conocer a John Locke. Este pensador británico sentó las bases del liberalismo, doctrina de pensamiento que el capitalismo adoptaría pocos años más tarde. Dicho pensamiento tiene como pilar fundamental las libertades del individuo. Ahí está la palabra clave, en el “individuo”. Dicha concepción del mundo como la suma de individuos y no como la suma de colectivos es algo que ha marcado mucho el mundo. Por eso en el acervo colectivo cuando se habla de enfermedades se suele remitir a casos que conocemos. Por eso es tan habitual (y útil) el uso de ejemplos concretos en reportajes de publicaciones como esta para explicar enfermedades.

La problemática ante esto la plantean autoras como Susana Isoletta en su trabajo hablando de la anorexia como una enfermedad social. Una enfermedad a menudo recurrente en ciertos aparadores mediáticos y que sale a relucir como tema de forma cíclica. Una enfermedad que parece destinada a superar diversas fases de estereotipación. La primera de estas, la de concienciar sobre que se trata de un trastorno mental y no alimenticio parece ya estar llegando a su fin, por eso autoras como Susana han empezado ya con esta segunda fase de desestereotipación. Ella misma habla en concreto sobre anorexia y bulimia como “ritos fallidos de paso a la pubertad”.

Es interesante enlazar aquí con la obra del anarquista Durruti que definía a las cárceles como “cubos de basura de un sistema socioeconómico determinado”. Puede parecer que no hay mucha relación entre estas dos citas pero la hay. La competitividad que tanto fomenta el capitalismo, la necesidad del triunfo, lleva a la destrucción o privación de libertad impuesta a toda aquella persona que no cumpla unos cánones previamente establecidos. Este sistema tiene su máxima expresión en el sistema escolar, como exponía Ken Robinson en aquella famosa charla de TED titulada “Las escuelas matan la creatividad”.

La competitividad, el mito del hombre hecho a sí mismo. Un sistema de pensamiento que hecha raíces en un sistema económico diseñado para favorecer a quien más tiene (como infinidad de autores han demostrado a lo largo de los años, desde Marx hasta muchos contemporáneos de hoy en día) y que se vale de iconos mediáticos para reforzar esa idea. Las masas siguen alabando el éxito empresarial de Amancio Ortega mientras la desigualdad económica en España crece más que nunca. El “Informe de Estado de la Pobreza” de la European Anti Poverty Network (AROPE) cifra en un 22,3% la tasa de pobreza en España sin posibilidades de mejorar esta cifra a corto plazo. Algo que tiene mucho que ver con la salud mental.

Claro que está relacionado. La relación entre salud mental y situación económica está directamente relacionada. No es casualidad que, según datos de la Organización Mundial de la Salud (OMS), el 75% de los suicidios se producen en países de ingresos medios y bajos. Tampoco es casualidad que en los últimos años la OMS haya declarado que las enfermedades mentales han crecido como nunca antes, igual que la desigualdad económica. La OMS cifra actualmente que más del 25% de la población sufre alguna enfermedad de salud mental. Este dato, que la misma organización apunta que revela un crecimiento sin precedentes, ya tiene en cuenta los factores de no diagnosticación en la salud mental de décadas atrás, dónde la ansiedad, por ejemplo, no era reconocida como enfermedad, no por eso dejaba de existir.

Si hablamos de no diagnosticación también debemos hablar de sobrediagnosticación. El ya mencionado Ken Robinson explica cómo en la mitad oeste de USA se diagnostica mucho más el Trastorno de Déficit de Atención que en la mitad este. ¿Son los niños de San Francisco menos listos, o más nerviosos, o más alterables que los de Nueva York? No va por ahí la cosa. Nuevamente esto obedece a una lógica capitalista de la productivización del trato humano. La vida en los estados del oeste en USA se rige mucho más bajo el paradigma ultra-liberal de la escuela de Chicago (paradójicamente escuela de un estado del este) y es eso lo que crea la concepción de las enfermedades como “averías”. La deshumanificación que supone el liberalismo que entiende el individuo como un producto, no como un ser parte de un colectivo. Es por eso que esos productos, cuando algo difiere en ellos respecto al modelo que se sigue en la cadena de montaje (en este símil la cadena de montaje son las escuelas, los trabajos, etc.) están estropeados, y son los fármacos las herramientas que nos reparan. Cabe destacar que los fármacos más usados en salud mental suelen ser derivados de las anfetaminas que desestimulan los receptores neuronales para relajar el cerebro y provocar actitudes más apáticas. Actitudes dóciles, de obediencia, que siembran el escenario perfecto para la sumisión ante el patrón, dando así la ventaja al amo frente al esclavo, usando la famosa paradoja de la dialéctica de Hegel.

Esa práctica de bipoder que nace ya con Hegel nos enlaza de nuevo con Sussana Isoletta, pues son las etapas de mayor responsabilidad de toma de decisión -adolescencia y vida adulta- donde más frecuentes son las enfermedades de salud mental. De nuevo, los ritos fallidos de pubertad se presentan como un ingrediente clave en el cóctel que se mezcla con las presiones de la vida laboral, en la mayoría del mundo recordemos, una vida de explotación laboral. De nueve el suicidio termina siendo el símptoma final de los males de la enfermedad del capitalismo. En España, pese a la silenciación mediática que hay, se da un intento de suicidio a cada hora según la revista de Psiquiatría y Salud Mental, pero no existe ningún programa de ámbito nacional de prevención del suicidio.

Por que sí, el suicidio se puede prevenir. Existe en España la Asociación de Investigación por la Prevención del Suicidio, y es esta misma la que denuncia la falta de medidas de salud pública para ello. Porque no olvidemos que pese a vivir en la España de 2017, en teoria en democracia, el liberalismo es la ideología con la que mejor sobreviven ocultos los vestigios fascistas del régimen. Tal y como decía Vladimir Ilic “el liberalismo es el mejor paraguas para el fascismo”. Por eso el suicidio conviene a las altas clases económicas, porque no es un problema suyo, al revés, es la via de limpieza perfecta para una sociedad sumisa, pues aquellos “disidentes” terminan por eliminarse por sí solos. Ante todo esto es importante concebir el suicidio como una enfermedad social, tal y como lo describe Émile Durkheim. El mismo Durkheim observó como las comunidades judías de francia de medianos y finales del siglo XIX, con mayor cohesión y responsabilidad social tenían muchos menos suicidios que las comunidades católicas. Además las católicas tenían también menos suicidios que las comunidades protestantes, que recordamos, elimina intermediarios y individualiza el contacto con Dios. Una vez más sale a relucir el individualismo como clave en la salud mental. Foucault también apuntaba como el sistema capitalista tiende a aislar al trabajador en su hogar, incluso una vez en casa aislarse en el cuarto, por lo que está más que demostrado como el capitalismo está destinado a dividir a la sociedad.

Esta sociedad capitalista, que ya hemos definido como individualista, tiene en el consumismo y materialismo otros de sus pilares. De nuevo la máxima expresión de estos fundamentos la encontramos en adolescencia, donde la necesidad de pertenencia a un grupo se ha traducido en una alineación al más alto nivel. En gustos musicales, formas de vestir, modos de ocio y demás, la adolescencia es cuando más actúa en función de ese deseo de pertenencia a un colectivo.

La literatura que expone que el capitalismo es un sistema económico que causa serios perjuicios en la salud mental de la población es aún más extensa que la que hemos visto. Vayamos a poner un ejemplo. Hagamos un ejercicio de imaginación y para eso vamos a dar vida en nuestras cabezas a Pedro.

Pedro nació en un humilde y céntrico barrio de Barcelona, el Raval. Pedro es negro. Cuando empezaba a razonar a Pedro le parecía curioso que se refirieran a él como “de color”, pues los blancos también son de color blanco. La madre y el padre de Pedro decidieron educarle en los valores que mejor consideraron, por eso Pedro ha creció siendo educado en el amor a los animales y a la naturaleza siendo vegano. Eso nunca le ha supuesto ningún problema de salud física, en ese campo siempre ha crecido sano, su dieta no ha significado ningún problema en ese aspecto. Con unos poquitos años y con el constante bombardeo publicitario a Pedro le parece curiosos ver que hay muy poca gente en los anuncios y que salga por la tele con su color de piel. Además en los anuncios de comida hay mucha carne y a gente se la come y les sienta bien. Cuando empieza a ir a restaurantes con amigos, tiene problemas para encontrar algo en el menú que le apetezca, pues cree firmemente en los valores que propone la postura ética y política del veganismo. Además, con pocos años empezó a escuchar comentarios en tono de burla sobre lo que comía, aunque no le molestaban ni la mitad que las actitudes racistas ante las que se había encontrado muchas veces. En la escuela no se termina de sentir cómodo con muchas actitudes del grupo de chicos que tiene como amigos. Tampoco le gusta hacer gala de fuerza física en juegos como el fútbol.

Aquí encontramos ya dos factores por los que Pedro se siente diferenciado del resto. El primero, el consumo de comida que la mayoría de gente hace sin preguntarse de donde viene lo que comen, simplemente ven ofertas de hamburguesas de franquicias que son grandes multinacionales y la gente las consume sin preguntarse si los animales han tenido una vida digna, y si alguna vez saca el tema a nadie le importa lo suficiente. Además, ha tenido que escuchar muchas veces calificativos como “mono”, soportar tópicos como “cuando crezcas tendrás el pene muy grande que suerte” y demás comentarios racistas. Aunque estos comentarios no sean de la mayoría de la gente a él le afectan pues no llega a entender como puede molestarle a alguien el color de su piel. Pedro se sale de los cánones de normalidad y de consumo de la sociedad moderna y eso le convierte en alguien con algunas dificultades.

Cuando crece un poco y empieza a entrar en la pubertad empieza fijarse en las chicas. Sale algunas noches y, mientras se ríe con bromas del tipo “entre la oscuridad solo te veo los dientes” por no perder el tiempo discutiendo, se besa con chicas y se va a la cama con una. Empieza a descubrir la sexualidad de su cuerpo y le gusa la experiencia. Un día, también en una discoteca donde algunas personas agarran más fuerte sus pertenencias porque creen que les robará aunque nunca ha hecho nada parecido a robar, liga con un chico y tras acostarse con él concluye que también le gustan los chicos. Cuando lo comenta con amigos a todos les parece raro. En las novelas que ha leído y las series y películas que ha visto no hay nadie que le gusten hombres y mujeres. Cierto es que en las películas antiguas que había visto casi no aparecía nada parecido a la homosexualidad, pero en las modernas sí.

Esta confusión se le da porque la sociedad ha evolucionado desde la absoluta homofobia en la que antes estaba sumida hasta un punto donde se ha podido aceptar la binariedad sexual hetero-homo, incluso llegando a crear una marca gay con productos, ropas, referentes icónicos, etc. Pedro ve esos referentes de masculinidad homosexual con cuerpos de renacentista perfección en carrozas del orgullo gay en imágenes de televisión y termina por adoptarlos como referentes. Por eso se apunta a un gimnasio.

En el gimnasio consigue dar algo más de definición a sus músculos pero no es suficiente. Por una vez tiene la oportunidad de encajar en lo que ve y siente la necesidad de conseguirlo. Por eso deja de desayunar y reduce la cantidad de las cenas a una pieza de fruta. A todo esto, ha notado como algunos amigos y amigas se han distanciado un poco de él cuando ha hablado abiertamente de su sexualidad, tal vez el físico sea una oportunidad para volver a gustar a la gente. Empieza a estar triste, no duerme por las noches y duerme hasta tarde por las mañanas. Eso le perjudica en el bachillerato, al que le ha costado un par de años de más llegar porque no es muy bueno memorizando cosas. El baile, que se le daba muy bien, solo le valía para una nota de educación física que era insuficiente para pasar los cursos al ritmo habitual. Finalmente le diagnostican una depresión, pues no le gusta estudiar pero se había metido en unos estudios postobligatorios que le garantizarían el acceso a la universidad para poder tener un trabajo muy bien remunerado. Al menos eso reflejaban las series de instituto americanas dobladas que emitían las televisiones comerciales. Pedro sale de la depresión después de dos años, con ayuda de medicación. Recuerda como le era imposible concentrarse mucho tiempo en algo concreto cuando se estaba medicando. Ha ganado algo de peso por la medicación, así que se vuelve a proponer ir al gimnasio.
En el gimnasio vuelve a moldear su cuerpo poco a poco. Demasiado poco a poco, se ve en el espejo y no se gusta porque no se parece a los cuerpos de los futbolistas cuando se quitan las camiseta, así que vuelve a restringirse algunas comidas. En los vestuarios sigue sin sentirse nada cómodo con muchas de las actitudes de los otros hombres, que constantemente le hacen comentarios sobre su miembro viril combinados con el color de este. No está llegando a gustarse lo suficiente y empieza a vomitar algunas comidas. Pedro cae en una anorexia. Pasará tiempo ingresado, pues al tener tendencias depresivas es un caso complicado. Pero se curará. Se curará él, la sociedad seguirá igual.

En el transcurso del tratamiento ha descubierto algo muy importante. Nunca se llegó a gustar a sí mismo porque se ve en el espejo como un hombre pero se siente una mujer. Esto es una gran revelación para Pedro que tras unas hormonas y unas larguísimas gestiones administrativas cambiará su nombre por Ángela. Siempre había sido una mujer pero nadie, ni ella misma, se había dado cuenta de ello porque tenía un pene entre las piernas. Cuando consigue pasar por quirófano se ve mejor. Se siente mucho mejor. Se ve y se siente mejor consigo misma, con la gente que sigue agarrando sus pertenencias cuando pasa cerca, le llama prostituta de distintas maneras -todas peyorativas- y cuando en entrevistas de trabajo donde casi nunca consigue el puesto parece que importa mucho no solo si es una mujer, a menudo necesitan verificar que es una mujer “de verdad” por aquello que según lleva siglos diciendo la iglesia católica hace mujeres a las mujeres, tener hijos biológicos.

Ángela sigue desencajando y generando incomodidad solo con su presencia. Nunca llega a acostumbrarse pero consigue sobrellevarlo. Mantiene un amigo de la adolescencia. Un día va a una fiesta con esos amigos a la zona alta de la ciudad. Nunca pensó que con tan pocos kilómetros de diferencia podría haber mundos tan diferentes. La gente habla de cosas que por el dinero que cuestan ella nunca se ha llegado ni siquiera a plantear. La gente se emborracha mucho, toma mucho alcohol y alardea de ello. Ella solo toma una copa, cree que el alcohol es perjudicial. Otra noche, conoce a otros amigos en común y fuma un porro. La policía le detiene y al ser adulta pasará una muy desagradable noche en comisaría. Mucho machismo, transfobia y racismo explícito en los cuerpos de seguridad, creía que era un tópico pero comprueba que no. Nada le parece agradable pero no le da importancia. Lo que se le quedó de la noche fue una chica que cuando le dijo que se llamaba Ángela -esa gente si que tenía actitudes más agradables: no le interrumpían cuando hablaba, parecía que escuchaban más sus opiniones, no pusieron en tela de juicio que fuera una mujer “de verdad”- respondió que “¡Como Ángela Davis!”. Va a la biblioteca, y ante el estupor de la gente viendo una mujer transexual negra que no roba y que toma prestados los libros como dice la normativa, conocerá a un chico con quien en pocos días se acostará. En la misma cama donde acaban de practicar sexo él le pregunta sobre su identidad transexual y se sorprende cuando confirma sus dudas, parece triste. Se lo encontrará otra noche en un local de ocio nocturno y decidirá preguntarle por esa situación. La conversación empezará a subir de tono y él la violará.

En esos días previos a la violación se había informado sobre Angela Davis y eso le había llevado a interesarse en política. Tras superar el trauma de la violación, que le supone una recaída en la depresión, muchos meses después, se decide a volver a la vida política que estaba a punto de empezar antes del accidente. Esto le terminará llevando a militar en el movimiento anarquista. Se siente un poco más a gusto en ese espacio, aunque le sigue costando mucho tener contacto físico con quién sea. Un dia la polícia entrará en su ateneo popular y las detendrán a todas. Le acusarán de terrorismo. La violarán en la cárcel. Saldrá de la cárcel y con mucha ayuda psicológica intentará curarse. Muchos fármacos aunque no le gustan porque cuando está bajo el efecto de ellos no puede leer nada. Pero empieza a encontrar una gustosa calma en ellos.

Angela se vuelve adicta a los antidepresivos. La gente que se emborrachaba cada fin de semana no tenía ningún problema. Fumar una vez un porro la convirtió en una fumeta y casi despojo social además de traerle problemas con la policía. Ahora es una yonki. Más despojo que nunca. Los antidepresivos pasaron a ser la peor de las depresiones. Finalmente gana. Pero no gana ella. Gana el sistema porque Angela se suicida.

Angela cometió muchos errores desde el punto de vista del sistema. Nacer negra, con hábitos alimenticios diferentes, con una sexualidad no aceptada por el sistema binario, mujer, transexual, ser descubierta consumiendo drogas que no reportan beneficios económicos a grandes empresas en vez de el alcohol socialmente tan aceptado, etc… En definitiva todos estos aspectos diferían de aquello normativo. Lo normativo, aquello más común en la mayoría. Común porque el sistema de empresas ha creado unas estructuras de producción y consumo para ello y por lo tanto todo aquello diferente es un problema. La publicidad, como queda reflejado en este hipotético ejemplo, juega un papel importantísimo. La necesidad de aceptación es innata a la condición humana, pero cuando no está en la mano del individuo conseguirla, el sistema se encarga de destruir a esa persona. Por eso el capitalismo es un sistema tan peligroso para la salud mental.


No hay solo una Ángela. Ángela es una ficción muy cercana a la realidad y a muchas realidades. Una simplificación exagerada, pues le hemos hecho pasar muchos problemas y a veces uno solo de ellos es suficiente como para terminar con el mismo trágico final.