La ciutat del perdó és un text que Joan Maragall escriu dos mesos després dels successos de la Setmana Tràgica a Barcelona amb una intenció conciliadora entre els bàndols que es van enfrontar. Per un cantó el sector de burgesia, patronal i església (representat sobretot per maristes i jesuïtes); i per l’altre cantó els treballadors proletaris de les nombroses fàbriques que hi havia a la ciutat, una massa obrera que en aquell moment s’identificava com a anarquista.
La peça mai va arribar a ser publicada per La Veu de Catalunya, segurament per les últimes línies on Maragall demana directament que perdonin al rei, els seus ministres i jutges, el que és fàcilment interpretable com una acusació de responsabilitat amb noms i cognoms.
Un dels altres noms propis de l’article, tot i que en aquest cas no se’l cita directament, és el de Ferrer i Guàrdia, l’impulsor de l’escola moderna a qui es va afusellar culpabilitzant-lo de la revolta de la Setmana Tràgica. És en aquest punt on notem més el caràcter profundament catòlic de Joan Maragall, juntament amb el títol. Tant el concepte de “perdó” com el dret a la vida de tothom són dos estaments molt propis de la moral judeocristiana, i aquest és un dels primers errors de Joan Maragall al voler buscar conciliació, doncs la revolta tenia un molt fort component anticlerical.
Un altre punt gairebé hipòcrita de Maragall és la posició social des d’on escriu. Maragall pertanyia a la burgesia, no al més alt estament d’aquesta però sí que era algú que mai va haver de treballar eternes jornades laborals en fàbriques. Exigir un perdó mutu que vagi també de la classe treballadora cap a la classe que l’ha estat explotant és bastant poc empàtic per part seva, tot i que des del seu punt de vista, com els obrers havien comès també assassinats, era perfectament exigible.
Novament cal parar atenció en un punt que Maragall sembla que ignora. La revolució és de caire anarquista, per part d’una massa obrera que havia conegut autors com Bakunin gràcies la introducció que l’escola moderna de Ferrer i Guàrdia n’havia pogut fer, pel que eren perfectament savedors de la necessitat de violència en la revolta. A més a més, els barris com St Andreu o Poblenou on es va iniciar la revolta vivien projectes cooperativistes (Ex: La Flor de Maig del Poblenou, amb més de 150 famílies obreres associades) pel que havien tastat l’experiència del associacionisme i hi creien, per tant la veien possible.
Cal entendre que els assassinats de clergues que es van cometre eren des de la consciència total per part dels revolucionaris, superant contradiccions pròpies ja que molts capellans de barri eren fins i tot estimats a títol personal per qui els va matar arrel de que la formació introduïda per l’escola moderna era a través de xerrades i sessions en caps de setmana, ja que la matriculació en aquesta era de pagament i els fills i filles de treballadors que anaven a escola havien acudit a les escoles de l’església. També cal tenir en compte les tasques de caritat que alguns capellans feien en barris com El Camp de la Bota. Però novament cal tenir present que la revolució era anarquista, que té molt més en compte quin és el pensament dels seus opositors i els motius que tenen per oposar-se que no pas, per exemple el moviment comunista.
Per tant, analitzant en perspectiva l’article de Joan Maragall, m’atreviria a afirmar que si
hagués estat publicat no hagués aconseguit seduir a cap de les parts entre les que ell volia
buscar conciliació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario