La demanda de declarar els equipaments esportius com a servei essencial cada cop és més extensa. Però la meva opinió va encara més enllà. L'esport no és essencial, és necessari i imprescindible. Som davant una situació on la manca de sensibilitat per part de la institució pública, i un sector de la societat, pot fer molt mal a l'esport català. El "toc de mort" que deia Gerard Esteve fa uns dies.
Foment del Treball estima que l'economia catalana necessitarà 50 mil milions d'euros per a poder-se recuperar, dels quals mil milions haurien d'anar a l'esport. Potser algú pensa diferent, però a mi em sembla molt poc. L'esport català mereix un 0,5% de la inversió per tornar als estàndards previs a la pandèmia? Doncs sí, i és que, igual que la Salut, la Cultura, i altres estaments; l'esport ja venia malferit.
Un esport català que es sosté gràcies a una marca internacional elitista i elititzada, la del Barça, el màxim exponent de l'esport-negoci que propaga el futbol modern. Un esport que es sosté gràcies al talent que no se sap ni com acaba aflorant (Sant Boi del Llobregat té més anells de la NBA que alguns estats d'USA) i a l'amor a la disciplina, com encarnen tantes esportistes de primer nivell mundial que encara no es poden guanyar la vida dignament amb l'esport.
En tertúlies sobre l'esport i la competició sempre recordo que els títols existeixen gràcies a les perdedores, que sense perdedores no hi ha esport. Segurament m'obstini a reivindicar aquest element contraromàntic perquè (com gairebé tothom) molt sovint estic al bàndol perdedor. De manera sil·lògica l'esport es separa en qui guanya i qui perd, i també entre professionals i no professionals. A Catalunya el 95% de les esportistes no són professionals, i això sense entrar en el debat de quantes del 5% tenen condicions professionals. Sense esportistes no professionals no hi ha esport, com escrivia molt encertat Gonzalo Romero. Igual que preguntava el periodista del Diari Ara, per què aquest maltractament a les no professionals? No és important l'esport amateur?
Ara és aigua passada, però les primeres mesures que limitaven la pràctica de l'esport tenien un important greuge compartiu per a les no professionals, Les instal·lacions havien de tancar a les 21h. Més enllà que només hagi durat una setmana la restricció, imposar-la sense ser conscient (o sí) de què el 70% de les esportistes amateurs de Catalunya entrenen passades les 21h, té moltes qualificacions possibles, des de la ineptitud al cinisme. Una mostra més de la imatge i les intencions que tenen les institucions per a l'esport.
"Som part de la solució" és el lema oficial adoptat per federacions. Els beneficis cardiovasculars i de salut mental de l'esport son ja àmpliament coneguts, però a més l'evidència científica fa més de 20 anys que corrobora els beneficis també pel sistema immunològic en nombrosos estudis. Un tast ràpid:
- "la actividad física moderada y regular mejora el sistema inmunológico provocando la liberación de citocinas, las cuales regulan la interacción de anticuerpos y células T inmunes amplificando de esta forma la reactividad inmunológica"
- "el sistema inmunológico funciona mejor en los atletas o personas que realizan actividad física de manera regular"
- "el ejercicio moderado sería capaz de mejorar o brindar un efecto protector al sistema inmune"
- "Moderate exercise training has benn asociated with a reduction in incidence of upper respiratory tract infection"
L'última de les cites ("la pràctica d'activitat física moderada està associada a una menor incidència en el contagi d'infeccions a través de les vies respiratòries altes") va ser publicada en un estudi al Canadian Journal of Physiology and Pharmacy l'any 1998. Fa més de vint anys que tenim el coneixement com per ser conscients que si es fa esport hi ha menys possibilitats de contraure la Covid-19.
Però els motius científics, com si no fossin prou, no són els únics motius pels quals l'esport és ara (igual que abans) necessari i imprescindible. També hi ha motius econòmics. Actualment a Catalunya, igual que a la resta de l'estat espanyol, l'atur juvenil és un dels temes que més preocupa. Un atur que a Catalunya se situa per sobre del 30% en menors de 30 anys. Doncs precisament el 32% de les treballadores de l'esport a Catalunya són menors de 30 anys. Una ocupació massa sovint en el marc de l'economia submergida, sense professionalitzar, sense el reconeixement que toca, gairebé més hobbies remunerats que una altra cosa; sí, és cert, però no ajuda massa posar més llenya al foc carregant-se a l'esport.
És evident que la situació és la més excepcional de tots els possibles contextos extraordinaris i, tornant a l'article de G.Romero, la salut va per davant de l'esport i cal prevenir de contagis. Tot i les insuficients mesures implementades en el sector de l'esport, segons les dades del Ministerio de Sanidad, el total de contagis de coronavirus que s'han donat en el món de l'esport a tot l'estat espanyol és del 0,27%.
Si queda clara la importància en l'àmbit de la salut i l'econòmica de l'esport, potser també cal parlar de la importància que té l'activitat esportiva en l'àmbit social. Una importància que també molta gent reconeix però a la que millor posar cara i ulls. Preguntin a entrenadores de clubs esportius que estiguin en categories juvenils i júniors, de les seves jugadores i jugadors, quina quantitat consumeix cànnabis. Si bé hi ha un marge d'error, no és difícil endevinar quan un adolescent fuma porros. Tinguin sempre present que si entrena 3 tardes i juga partit un quart dia, aquelles són exactament les 4 tardes que no fumen. Creguin-me que parlo per experiència pròpia i que no cal recórrer als barris amb els pitjors indicadors socioeconòmics per trobar-s'hi.
Però òbviament tot és pitjor per la gent més vulnerable i molts cops torna a ser l'esport una solució. Històries com la de Ronaldinho, Cristiano Ronaldo, Arturo Vidal o gairebé totes les esportistes d'elit africanes i llatinoamericanes són la prova de com l'esport és l'única oportunitat de fugida de la pobresa. És cert que són una solució que només afecta un individu i no ataquen el problema de la desigualtat. En aquest punt cal recordar l'entrevista d'Evo Morales al programa Salvados on el president bolivià explicava com era més important la inauguració d'un poliesportiu que no pas d'un hospital en un poble que ni tan sols tenia sistema de clavegueram ni carrers asfaltats.
Tenint motius sanitaris, econòmics i socials a favor, l'esport segueix totalment descuidat per la institució pública. Un parc esportiu insuficient i un esport català que per cada èxit competitiu que aconsegueix ha deixat pel camí moltíssimes hores extra no remunerades amb res més que l'amor a l'art.
Tot plegat és més profund que l'episodi restrictiu per la pandèmia o el greuge comparatiu amb altres sectors, com el cultural, igual d'importants. Precisament la cultura és un molt exemple d'un altre sector constantment maltractat, i no és casualitat. El problema és absolutament de forma i de model. Un model esportiu totalment liberalitzat, i no pas per la vessant de foment de la competició, si no per la vessant de l'abandonament institucional, que només és útil quan atrau grans inversors internacionals com els petrodòlars qatarians.
Un model on manen les cases d'apostes amb barra lliure de beneficis sense importar la misèria que deixen darrer i on durant dècades gran empreses han pogut aprofitar per blanquejar tèrbols beneficis. Un model basat en la productivitat. I l'esport, igual que la salut i que la cultura, no és productiu. No pas per a fons d'inversió ni per immobiliàries. Mai el benefici de l'esport ha estat ser el motiu per poder reurbanitzar (nefastament vista l'actual gentrificació) una capital a principis de la dècada dels 90'. El benefici de l'esport és social i de salut. L'esport és una escletxa de benestar per a qui no té accés a tots els privilegis que haurien de ser drets, i això no suma pas a cap dividend bursàtil.
L'esport, ara i sempre, és necessari i imprescindible.
