martes, 23 de abril de 2024

Així hauria estat la llegenda de Sant Jordi al Poblenou

Conte publicat a La Rambla Diari el 23 d'Abril de 2022

Aquest relat va passar en un període d’època inconcreta. Una estrangera, vinguda des de Barcelona, passejava una tarda de primavera pel Poblenou buscant una brisa dominical, un passatemps que el seu avi li havia ensenyat i que un dia, espontàniament, va voler recuperar. Aquest cop, però, notava una remor agitada, nerviosa i tensa entre la gent del carrer.


– Què us passa, nobles poblenovines? Trobo que aquesta no és la vostra habitual calma axerinolada dels dies de vermut…
– Ai, quin greu! Ai, quina desgràcia!
– Digueu-me, si us plau, quin mal us turmenta? És la meva presència estrangera?
– No, no pas.
– És la presència d’aquests espècimens de pell de marisc que des de fa anys envaeixen els vostres carrers direcció mar un cop acaba el desglaç?
– Això ens solia preocupar, però la nostra principal por és una altra.


Una jove poblenovina, que mostrava flaquesa en la mirada quan altres dies havia sigut de joia, li explicà a l’estrangera el gran problema: anys enrere, una bestiola de ferro s’havia instaurat als afores del Poblenou. Deia que volia construir pel barri, que amb aprofitar un parell de solars en tenia prou i que no molestaria. Algunes sàvies del barri van advertir, sense èxit, que aquella arribada marcava l’inici d’un mal presagi.


Veïnes i veïns continuaven la seva vida, mentre la bestiola de ferro s’instaurava, es reproduïa i venien més com ella. Eren el clan anomenat 22@, i estaven preparant l’arribada del seu líder, el Drac Stone.
Quan el Drac Stone va arribar al Poblenou va començar a terroritzar als més desprotegits. A la seva arribada, va deixar ben clar que s’alimentava de vulnerabilitat i que venia disposat a sotmetre a tota la població. Ràpidament es va convocar una assemblea a la Plaça dels Pescadors per veure com reaccionar-hi. El poble va acordar combatre amb tweets la presència del ‘Drac Stone‘ per intentar foragitar-lo.


– I van funcionar?
– No.
– I què vau fer?
– Vam convocar a les nostres forces de cultura popular i hi vam enviar gegants, diables, capgrossos i, fins i tot, al Sant Pollastre a combatre cos a cos al Drac Stone. Només va servir per descobrir que també era capaç d’absorbir i alimentar-se d’ells. Van quedar molt afeblits…
– Això és terrible! Però… i l’Ajuntament i el Districte? On són els governants que us haurien de protegir?
– Ni hi són ni se’ls espera. El Drac Stone portava rere sí un enorme tresor de grans monedes d’or, aconseguit en centenars d’indrets per on ja havia passat, amb el que va comprar la seva inacció.
– Quin greu…
– És per això que la setmana passada es va convocar una nova assemblea. Hem aprovat, a contracor de tot el barri, que cada dia farem un sorteig per oferir-li una persona al Drac Stone i que s’alimenti de la seva vulnerabilitat, així intentarem que els danys siguin menors. Ara mateix anem a fer el primer sorteig.


Riuades de gent amb cares llargues feien via a la caseta de l’Assumpta, qui era l’encarregada d’escollir la primera vida innocent que s’oferiria en sacrifici al Drac Stone. L’Assumpta va posar la mà dins el sac amb els noms de totes les veïnes. El temps es va glaçar. Va ser el seu propi nom el que l’atzar va escollir com a primer sacrifici.


El Poblenou plorava desconsolat. A les moltes tragèdies que el Drac Stone ja s’havia cobrat en aquell temps s’hi sumaria una d’una càrrega simbòlica enorme. L’Assumpta va assumir el dictamen i ella mateixa va enfilar Rambla amunt per fer-se càrrec del destí.


Un grup de veïnes va escindir-se del seguici que anava darrere l’Assumpta, disposades a no assumir cap víctima més. Amb més urgència que diligència van fundar l’escamot de Jordines i Jordis.
Jordines i Jordis, tothom sota el mateix nom, es van afanyar a començar la lluita, ja que l’Assumpta ja era a l’altura de Pere IV a punt per torçar a l’esquerra i endinsar-se en el més profund del clan 22@. Jordines i Jordis van atacar des de dalt de la torre de Can Ricart per començar la batalla des de la distància.


La lluita va ser ferotge i llarga. Quan Jordines i Jordis van començar a flaquejar, van tornar a aparèixer les forces de la Cultura Popular, que tot i ferides de mort en la primera batalla, van donar el do de pit per sumar-se a la lluita. Però no n’hi havia prou. El Drac Stone comptava amb massa recursos i victòries prèvies com perquè fos tan fàcil derrotar-lo. Però Jordines i Jordis, organitzades i fermes, no desistien en la lluita. L’exemplaritat de la seva lluita es va correspondre amb solidaritat d’arreu de tots els barris de Barcelona, fins i tot clotenques, històriques rivals de les poblenovines, van afegir-se a l’escamot per lluitar.


Va ser l’empenta d’aquesta última onada de solidaritat la que va ferir al Drac Stone i el va foragitar. De la seva ferida en va brollar sang que, en posar-se en contacte amb el terra poblenoví, va fer créixer una rosa. La dura batalla que havia començat un 23 d’abril, i s’havia allargat fins al mes següent, va deixar com a testimoni aquella Flor de Maig.


Des de llavors, Jordines i Jordis es reuneixen entorn la Flor de Maig per continuar combatent al Drac Stone, que encara és viu i porta problemes allà on va. Però aquella petita victòria va servir d’exemple del poder de la solidaritat i l’organització, i inspira la lluita contra el Drac Stone, que el poble somia en poder acabar guanyant algun dia.

jueves, 31 de marzo de 2022

Avi, tu t'enrecordes de veure jugar a Alexia Putellas?

I tant filla meva! Quina gran jugadora, capaç d'actuar en totes les zones del camp, i quina esquerra... tenia un guant al peu! Fins i tot la vaig veure una nit al Camp Nou, uns quarts de Champions contra el Real Madrid.

Ja ho sé que saps que el Barça juga al Camp Nou, però abans, quan encara feia poc que havíem encetat aquest segle que ja s'acaba, el futbol femení no era com ara. Acostumaven a jugar a l'estadi Johan Cruyff - Melanie Serrano, que encara es deia només Cruyff. Diria que la Melanie Serrano també hi era aquella nit, però no ho recordo del tot bé. Era un equip tan bo, que realment era igual qui jugués. Se'ls queien els gols, era l'època on el Barça guanyava lligues al febrer.

Sí, sí, al febrer, amb encara mitja temporada per jugar. Avui dia sembla impossible oi? No obstant, no creguis filla, tenia un punt trist. Eren millors senzillament perquè la resta d'equips jugaven en pitjors condicions, durant massa anys les jugadores de primera divisió jugaven i entrenaven sense cobrar, això feia que el Barça, que eren les que tenien una disciplina més digna i semblant al que demana un esportista professional, fos imbatible.

Ja saps que jo pel Barça no tinc massa simpatia, que faig d'avi perepunyetes i em queixo sobre el club, però aquell dia hi volia anar. La teva àvia em va convidar. Sí, la teva àvia, o potser encara no sortia amb ella i era una altra? No ho sé, ara dubto, no li diguis que potser tenim sarao... o diga-li que potser riem. En qualsevol cas a ella tampoc li agradava el futbol, però també hi volia ser. Què perquè era especial? Perquè vam fer el rècord del món d'espectadors davant un partit de futbol femení.

Ja saps que jo treballava en un diari, t'ho he explicat molts cops, i llegia molt la premsa esportiva. L'endemà molts periodistes esportius, d'aquests que sembla que tot ho saben, deien que allò era l'inici d'una nova era. No ho reconeixeran mai en públic, però escolta'm bé: jo i molts els havíem sentit justificar que l'esport femení tenia pitjors condicions perquè no generava tant interès. Aquest argument mai més se'l va creure ningú. Algun encara hi va insistir; però els camps i els pavellons s'omplien tant que la fal·làcia era massa evident. 

Jo no crec que fos l'inici. La teva àvia i moltes de les seves amigues, la teva rebesàvia i la seva mare i les seves àvies, o sigui les meves àvies i rebesàvies, totes elles havien lluitat molt pels drets de les dones. T'han parlat a l'escola del que era el patriarcat? No? Doncs ho haurien de fer, que no fa pas tant que les dones teníeu menys drets i vivíeu pitjor pel simple fet de ser dona... pregunta-li un dia a la teva tieta Irene també si vols, que ella en sap més que jo i t'ho explicarà millor. Però m'estic desviant del tema!

No va ser cap inici però sí un punt d'inflexió... Ara no ploro de tristor filla, no pateixis. És que soc vell i m'emociono més fàcil, encara que mai m'ha costat molt. Ploro perquè recordo molt clarament aquella nit. Aixecar la vista més d'una vegada del terreny de joc per veure el goig de les més de 90.000 persones - gent en directe presencialment eh, no per streaming - centrades en jugadores acostumades a jugar per desenes d'espectadors o poques desenes; i plorava d'emoció. Ara potser em falla la memòria, però diria que aquell dia era la tornada i la mateixa anada l'havien jugat davant poc més de 2.000 persones. Va acabar passant el Barça, això sí que ho recordo, però no recordo el marcador, hi havia altres coses en joc.

Va ser històric filla, gràcies per escoltar-me que ja sé que els vells ens enrotllem com una persiana, ara potser no et sembla gran cosa, però va ser molt important. No et sembla significatiu que em preguntis per Alexia Putellas tants anys després? Jo encara era un jove periodista quan va ser la primera catalana en guanyar la Pilota d'Or! Ai mira, recordo fins i tot la tarda que la va guanyar, treballava a la televisió de Barcelona en aquell moment!

Potser podria trobar fotografies del dia... Jo no vaig fer Instaistoris, que era la manera com llavors ens compartíem imatges uns als altres, perquè ja de jove era rondinaire com ara. Així i tot, sí que recordo perfectament sortir del partit imaginant que potser un dia podria tenir una conversació semblant a aquesta amb una neta que visqués en un món millor que el que vam viure de joves.

Jaume Martín i Mercè Terès, dos del 91.553 espectadors del Barça - Madrid del 30 de març de 2022.


sábado, 31 de octubre de 2020

L'esport no és essencial, és necessari i imprescindible

La demanda de declarar els equipaments esportius com a servei essencial cada cop és més extensa. Però la meva opinió va encara més enllà. L'esport no és essencial, és necessari i imprescindible. Som davant una situació on la manca de sensibilitat per part de la institució pública, i un sector de la societat, pot fer molt mal a l'esport català. El "toc de mort" que deia Gerard Esteve fa uns dies.

Foment del Treball estima que l'economia catalana necessitarà 50 mil milions d'euros per a poder-se recuperar, dels quals mil milions haurien d'anar a l'esport. Potser algú pensa diferent, però a mi em sembla molt poc. L'esport català mereix un 0,5% de la inversió per tornar als estàndards previs a la pandèmia? Doncs sí, i és que, igual que la Salut, la Cultura, i altres estaments; l'esport ja venia malferit.

Un esport català que es sosté gràcies a una marca internacional elitista i elititzada, la del Barça, el màxim exponent de l'esport-negoci que propaga el futbol modern. Un esport que es sosté gràcies al talent que no se sap ni com acaba aflorant (Sant Boi del Llobregat té més anells de la NBA que alguns estats d'USA) i a l'amor a la disciplina, com encarnen tantes esportistes de primer nivell mundial que encara no es poden guanyar la vida dignament amb l'esport.

En tertúlies sobre l'esport i la competició sempre recordo que els títols existeixen gràcies a les perdedores, que sense perdedores no hi ha esport. Segurament m'obstini a reivindicar aquest element contraromàntic perquè (com gairebé tothom) molt sovint estic al bàndol perdedor. De manera sil·lògica l'esport es separa en qui guanya i qui perd, i també entre professionals i no professionals. A Catalunya el 95% de les esportistes no són professionals, i això sense entrar en el debat de quantes del 5% tenen condicions professionals. Sense esportistes no professionals no hi ha esport, com escrivia molt encertat Gonzalo Romero. Igual que preguntava el periodista del Diari Ara, per què aquest maltractament a les no professionals? No és important l'esport amateur?

Ara és aigua passada, però les primeres mesures que limitaven la pràctica de l'esport tenien un important greuge compartiu per a les no professionals, Les instal·lacions havien de tancar a les 21h. Més enllà que només hagi durat una setmana la restricció, imposar-la sense ser conscient (o sí) de què el 70% de les esportistes amateurs de Catalunya entrenen passades les 21h, té moltes qualificacions possibles, des de la ineptitud al cinisme. Una mostra més de la imatge i les intencions que tenen les institucions per a l'esport.

"Som part de la solució" és el lema oficial adoptat per federacions. Els beneficis cardiovasculars i de salut mental de l'esport son ja àmpliament coneguts, però a més l'evidència científica fa més de 20 anys que corrobora els beneficis també pel sistema immunològic en nombrosos estudis. Un tast ràpid: 

L'última de les cites ("la pràctica d'activitat física moderada està associada a una menor incidència en el contagi d'infeccions a través de les vies respiratòries altes") va ser publicada en un estudi al Canadian Journal of Physiology and Pharmacy l'any 1998. Fa més de vint anys que tenim el coneixement com per ser conscients que si es fa esport hi ha menys possibilitats de contraure la Covid-19.

Però els motius científics, com si no fossin prou, no són els únics motius pels quals l'esport és ara (igual que abans) necessari i imprescindible. També hi ha motius econòmics. Actualment a Catalunya, igual que a la resta de l'estat espanyol, l'atur juvenil és un dels temes que més preocupa. Un atur que a Catalunya se situa per sobre del 30% en menors de 30 anys. Doncs precisament el 32% de les treballadores de l'esport a Catalunya són menors de 30 anys. Una ocupació massa sovint en el marc de l'economia submergida, sense professionalitzar, sense el reconeixement que toca, gairebé més hobbies remunerats que una altra cosa; sí, és cert, però no ajuda massa posar més llenya al foc carregant-se a l'esport.

És evident que la situació és la més excepcional de tots els possibles contextos extraordinaris i, tornant a l'article de G.Romero, la salut va per davant de l'esport i cal prevenir de contagis. Tot i les insuficients mesures implementades en el sector de l'esport, segons les dades del Ministerio de Sanidad, el total de contagis de coronavirus que s'han donat en el món de l'esport a tot l'estat espanyol és del 0,27%

Si queda clara la importància en l'àmbit de la salut i l'econòmica de l'esport, potser també cal parlar de la importància que té l'activitat esportiva en l'àmbit social. Una importància que també molta gent reconeix però a la que millor posar cara i ulls. Preguntin a entrenadores de clubs esportius que estiguin en categories juvenils i júniors, de les seves jugadores i jugadors, quina quantitat consumeix cànnabis. Si bé hi ha un marge d'error, no és difícil endevinar quan un adolescent fuma porros. Tinguin sempre present que si entrena 3 tardes i juga partit un quart dia, aquelles són exactament les 4 tardes que no fumen. Creguin-me que parlo per experiència pròpia i que no cal recórrer als barris amb els pitjors indicadors socioeconòmics per trobar-s'hi.

Però òbviament tot és pitjor per la gent més vulnerable i molts cops torna a ser l'esport una solució. Històries com la de Ronaldinho, Cristiano Ronaldo, Arturo Vidal o gairebé totes les esportistes d'elit africanes i llatinoamericanes són la prova de com l'esport és l'única oportunitat de fugida de la pobresa. És cert que són una solució que només afecta un individu i no ataquen el problema de la desigualtat. En aquest punt cal recordar l'entrevista d'Evo Morales al programa Salvados on el president bolivià explicava com era més important la inauguració d'un poliesportiu que no pas d'un hospital en un poble que ni tan sols tenia sistema de clavegueram ni carrers asfaltats.

Tenint motius sanitaris, econòmics i socials a favor, l'esport segueix totalment descuidat per la institució pública. Un parc esportiu insuficient i un esport català que per cada èxit competitiu que aconsegueix ha deixat pel camí moltíssimes hores extra no remunerades amb res més que l'amor a l'art.

Tot plegat és més profund que l'episodi restrictiu per la pandèmia o el greuge comparatiu amb altres sectors, com el cultural, igual d'importants. Precisament la cultura és un molt exemple d'un altre sector constantment maltractat, i no és casualitat. El problema és absolutament de forma i de model. Un model esportiu totalment liberalitzat, i no pas per la vessant de foment de la competició, si no per la vessant de l'abandonament institucional, que només és útil quan atrau grans inversors internacionals com els petrodòlars qatarians.

Un model on manen les cases d'apostes amb barra lliure de beneficis sense importar la misèria que deixen darrer i on durant dècades gran empreses han pogut aprofitar per blanquejar tèrbols beneficis. Un model basat en la productivitat. I l'esport, igual que la salut i que la cultura, no és productiu. No pas per a fons d'inversió ni per immobiliàries. Mai el benefici de l'esport ha estat ser el motiu per poder reurbanitzar (nefastament vista l'actual gentrificació) una capital a principis de la dècada dels 90'. El benefici de l'esport és social i de salut. L'esport és una escletxa de benestar per a qui no té accés a tots els privilegis que haurien de ser drets, i això no suma pas a cap dividend bursàtil.

L'esport, ara i sempre, és necessari i imprescindible.