viernes, 20 de marzo de 2020

L'última generació que va jugar a pilota a la rambla


El Barri està estrany aquests últims dies, o potser està en la normalitat que toca per l'estat d'alarma del Covid-19. Menys gent de l'habitual al carrer, tot i que més de la que hauria d'haver-hi. Repassant mentalment les consignes que volia exposar sobre el barri, sembla que quedin lluny en el temps, però en fa escassos deu dies.

Moltes ens estem acostumant a fer vida entre menjador i balcó, si tenim la sort de tenir-ne, terrasses... Abans en fèiem al parc de la paperera, en algun bar davant de Can Felipa, al parc del Gandhi, etc. Sabeu on fa temps que no fem vida? A la rambla. El que fóra l'eix neuràlgic de la vida del barri pels locals només ha quedat com un carrer de pas cap a casa, la platja o direcció Diagonal/Gran Via. Qui seu a les seves terrasses? Potser cada cas és diferent, però a la meva família fa anys que vam perdre la tradició dominical del vermut a La Tertúlia. Més anys encara fa que no berenem al Tio Che. L'evolució del barri ens ha portat de fer vida a la rambla a fer-la als seus carrers annexos.

Una evolució que ja ens ha acostumat a conviure amb el turisme massiu. Recordo l'innocent comentari fet amb companys de classe de primària quan van inaugurar l'actual Hotel Ilunion: "Mira així practicarem l'anglès quan ens pregunti un guiri!". En el meu imaginari és l'hotel que marca el principi de la turistificació del barri. Tots els poblenovins que anàvem a l'Escola Voramar passàvem per davant tornant a casa. Qui ens hagués dit que aquell nou establiment ens portaria nous veïns, i no parlo només dels guiris. El que va ser un nou punt en la ruta de l'escola a casa ha tingut una altre conseqüència comuna: els supermercats 24h. El primer feia gràcia, encara inconscients del què suposava. Han passat els anys i, no ens enganyem, hi hem entrat sovint a buscar aigua o llet quan els supermercats grans ja eren tancats, a buscar provisions per sortir de festa, o simplement qualsevol altre antull llaminer. Amb molts dels treballadors d'aquests 24h hem forjat una certa relació, i és que seria injust no apuntar que són gent agradable i que ha entès que té uns clients que són estacionals però la seva amabilitat els ha fet sumar un extra de clientela local. El problema amb ells és de forma no de contingut.

Així doncs l'abandonament autòcton de la Rambla del Poblenou, exceptuant parèntesis com Sant Jordi o les festes majors, ha progressat en alguns altres indrets. Al carrer Pujades, que porta de la Rambla al metro, hi trobem alguns dels locals de copes més hipsters de la ciutat, combinats amb bars regentats per xinesos. Nosaltres anem encantats als xinesos. Barcelonins de rentes mitjanes i altes d'altres barris juntament amb turistes i gent que vol un oci nocturn que ha de considerar amb prou sofisticació per la seva edat als que no son de xinesos. Curiosa polarització del carrer Pujades divendres i dissabtes a la nit.

Un fet queda encara més lluny en el temps que l'oci familiar poblenoví a la Rambla del Poblenou. Recordeu quan sortíem de l'escola i jugàvem a pilota a la rambla? El fons de l'última escena de la sèrie 'Poblenou' de TV3 per nosaltres era la porteria on tantes tardes fèiem gols o jugàvem a fet i amagar. Quan dic nosaltres em refereixo a la meva generació, la meva quinta, els poblenovins nascuts a mitjans dels anys 90'. Som l'última generació que va jugar a pilota a la rambla. Els nascuts a finals de la mateixa dècada, menys d'un lustre després, ja no ho van fer. És obvi que no ho van fer perquè era perillós, perquè passava molta més gent a qui molestarien i molts més cotxes que augmentaven el perill. Si fem l'exercici de posar-nos en el lloc de la primera mare que va dir-li a la seva filla que no jugués a la pilota pel carrer, segurament haguéssim fet el mateix. Segons el punt de vista, que la canalla deixés de jugar a pilota al carrer potser és la menys important de les conseqüències de la transformació del barri. Però ningú pot negar que és la que més càrrega poètica té.

Tot això en escassos tres o quatre anys. Un canvi tan ràpid que ens ha portat a l'última generació que va jugar a pilota al barri a una adolescència marcada per la gran crisi econòmica que a molts ens va fer despertar certa consciència política. Aquesta consciència aplicada al barri ens va fer protestar des de molt joves contra el 22@, una mica més tard a treballar-hi com a becaris o estar-hi de pas moltes matinades camí de Razzmatazz, l'antic Sr Lobo o Merlín. Un 22@ que tornem a detestar perquè és responsable directe d'uns lloguers que no podem assumir. El barri on vam créixer jugant a pilota pel carrer s'escapa de les possibilitats de la nostra butxaca. "El metre quadrat més car de Barcelona", comento sovint amb resignació en tertúlies sobre la dificultat d'emancipar-se avui en dia.

Primer hotel, oficines de grans empreses, la part nova de la rambla, més hotels, oficines espectaculars com les de GAES, bars hipsters, turistes, supermercats 24H, més hotels, més turistes, el Circuit Festival, bugaderies automàtiques, les associacions cannàbiques, la superilla, més turistes... Hem vist tots els canvis. Ens van treure la pilota i hem sigut espectadors de la remodelació. Fins ara érem part del decorat. El decorat ha quedat vell i assistim a l'últim canvi: Ens fan fora.