I tant filla meva! Quina gran jugadora, capaç d'actuar en totes les zones del camp, i quina esquerra... tenia un guant al peu! Fins i tot la vaig veure una nit al Camp Nou, uns quarts de Champions contra el Real Madrid.
Ja ho sé que saps que el Barça juga al Camp Nou, però abans, quan encara feia poc que havíem encetat aquest segle que ja s'acaba, el futbol femení no era com ara. Acostumaven a jugar a l'estadi Johan Cruyff - Melanie Serrano, que encara es deia només Cruyff. Diria que la Melanie Serrano també hi era aquella nit, però no ho recordo del tot bé. Era un equip tan bo, que realment era igual qui jugués. Se'ls queien els gols, era l'època on el Barça guanyava lligues al febrer.
Sí, sí, al febrer, amb encara mitja temporada per jugar. Avui dia sembla impossible oi? No obstant, no creguis filla, tenia un punt trist. Eren millors senzillament perquè la resta d'equips jugaven en pitjors condicions, durant massa anys les jugadores de primera divisió jugaven i entrenaven sense cobrar, això feia que el Barça, que eren les que tenien una disciplina més digna i semblant al que demana un esportista professional, fos imbatible.
Ja saps que jo pel Barça no tinc massa simpatia, que faig d'avi perepunyetes i em queixo sobre el club, però aquell dia hi volia anar. La teva àvia em va convidar. Sí, la teva àvia, o potser encara no sortia amb ella i era una altra? No ho sé, ara dubto, no li diguis que potser tenim sarao... o diga-li que potser riem. En qualsevol cas a ella tampoc li agradava el futbol, però també hi volia ser. Què perquè era especial? Perquè vam fer el rècord del món d'espectadors davant un partit de futbol femení.
Ja saps que jo treballava en un diari, t'ho he explicat molts cops, i llegia molt la premsa esportiva. L'endemà molts periodistes esportius, d'aquests que sembla que tot ho saben, deien que allò era l'inici d'una nova era. No ho reconeixeran mai en públic, però escolta'm bé: jo i molts els havíem sentit justificar que l'esport femení tenia pitjors condicions perquè no generava tant interès. Aquest argument mai més se'l va creure ningú. Algun encara hi va insistir; però els camps i els pavellons s'omplien tant que la fal·làcia era massa evident.
Jo no crec que fos l'inici. La teva àvia i moltes de les seves amigues, la teva rebesàvia i la seva mare i les seves àvies, o sigui les meves àvies i rebesàvies, totes elles havien lluitat molt pels drets de les dones. T'han parlat a l'escola del que era el patriarcat? No? Doncs ho haurien de fer, que no fa pas tant que les dones teníeu menys drets i vivíeu pitjor pel simple fet de ser dona... pregunta-li un dia a la teva tieta Irene també si vols, que ella en sap més que jo i t'ho explicarà millor. Però m'estic desviant del tema!
No va ser cap inici però sí un punt d'inflexió... Ara no ploro de tristor filla, no pateixis. És que soc vell i m'emociono més fàcil, encara que mai m'ha costat molt. Ploro perquè recordo molt clarament aquella nit. Aixecar la vista més d'una vegada del terreny de joc per veure el goig de les més de 90.000 persones - gent en directe presencialment eh, no per streaming - centrades en jugadores acostumades a jugar per desenes d'espectadors o poques desenes; i plorava d'emoció. Ara potser em falla la memòria, però diria que aquell dia era la tornada i la mateixa anada l'havien jugat davant poc més de 2.000 persones. Va acabar passant el Barça, això sí que ho recordo, però no recordo el marcador, hi havia altres coses en joc.
Va ser històric filla, gràcies per escoltar-me que ja sé que els vells ens enrotllem com una persiana, ara potser no et sembla gran cosa, però va ser molt important. No et sembla significatiu que em preguntis per Alexia Putellas tants anys després? Jo encara era un jove periodista quan va ser la primera catalana en guanyar la Pilota d'Or! Ai mira, recordo fins i tot la tarda que la va guanyar, treballava a la televisió de Barcelona en aquell moment!
Potser podria trobar fotografies del dia... Jo no vaig fer Instaistoris, que era la manera com llavors ens compartíem imatges uns als altres, perquè ja de jove era rondinaire com ara. Així i tot, sí que recordo perfectament sortir del partit imaginant que potser un dia podria tenir una conversació semblant a aquesta amb una neta que visqués en un món millor que el que vam viure de joves.
 |
| Jaume Martín i Mercè Terès, dos del 91.553 espectadors del Barça - Madrid del 30 de març de 2022. |
