Quan he de començar a llegir un llibre que tracta una temàtica en concret normalment busco a algú que suposadament en sap més que jo per preguntar-li què en pensa al respecte. En aquest cas vaig recórrer a un antic amic d’institut apunt d’acabar el grau d’economia a la UB. Una tarda com qualsevol altre en un a terrassa del barri li vaig comentar “Mira m’he comprat el llibre ‘El crash del 2010’ de Niño Becerra”. La seva resposta va ser automàtica: “Ui el niño Becerra vigila perquè és una mica catastrofista”. Efectivament. Passat escasses trenta pàgines el Niño Becerra ha destruït el món tres vegades.
Tot el llibre gira entorn la idea central que les crisi de sistema econòmic són una dinàmica natural que simplement succeeix en el món tal i com el coneixem des de l’any 87 A.C, ja que posa el punt de partida al imperi romà. Tot i que el llibre comença en la Irlanda de principis de mil·lenni, el segon capítol ja es trasllada a l’època Juli Cèsar i avança cronològicament fins al moment de la publicació del llibre (2009).
El títol de l’article seria una síntesi molt simplista del que vol dir el llibre, però veient la cita del epíleg que obre aquest post queda palès que no és un títol exagerat. El llibre defensa aquesta tesi basant-se en nombrosos exemples històrics. En gran part podríem dir que aquesta obra és un recull històric de dades i anàlisi de crisis de sistemes, de com el capitalisme va tenir la seva utilitat en un moment en que el fi de l’antic règim havia fet aflorar línies de pensament com el individualisme, l’empirisme i com la concentració de capital va permetre el progrés industrial.
El llibre ja comentat de Gonzalo Bernardós ‘La gran mentira de la economía‘ criticava com un star system d’economistes havia irromput en l’espai mediàtic com a gurús capaços de tenir solucions per a tot problema econòmic i de realitzar prediccions a molts anys vista. Santiago Becerra no cau en aquest parany. Sí, sense cap mena de dubte es tracta d’un economista present en el imaginari del star system mediàtic, però el seu llibre no s’atreveix a fer grans pronòstics, en fa pocs i molt inconcrets. És millor un pronòstic inconcret o una acurada predicció sense fonaments?
El que queda clar és que Santiago Becerra defensa una tesi que demostra amb fets (i tal i com s’exposa en el llibre l’empirisme és un dels valors fonamentals del nostre món). Les dades són molt present tota l’estona, no es llencen simplement afirmacions i propostes sense referenciar, el que s’agraeix molt. De fet, els annexos mostren una sèrie de gràfics extensos i de molta utilitat per ajudar a entendre la tesis que es sosté.
Segons el llibre ara mateix estem en un moment que anomena pre-crisi, per això el pitjor està per arribar. Els indicadors socials han d’empitjorar molt encara i ha d’arribar més atur. Però això no és el més destacable del llibre en el seu anàlisi del moment actual. Seguint la teoria que defensa dels cicles de crisi del món (no de les crisis del sistema capitalista, que també són inherents a la forma de funcionar però són crisis que comprèn la pròpia dinàmica capitalista, diferents d’una crisi del sistema liberal en sí) ara mateix la societat està a l’espera del sorgiment de noves idees que han de marcar el futur canvi. En el moment d’edició del llibre no s’atreveix a posar-li nom a aquests nous valors, però havent avançat gairebé una dècada (i per tant segons la seva tesi quedant uns 30 anys aproximats per al canvi de sistema definitiu) podríem aventurar-nos a reescriure l’epíleg. Són la posveritat (paraula de l’any 2016) i el populisme els nous valors sobre els que assentar el futur? De quin populisme parlem? Del populisme tal i com l’entenem els mitjans de comunicació o segons el significat neogramscià d’autors com Ernesto Laclau?
I el paper de la nova política? Varis autors sostenen que el nou prototip de línia ideològica és la reinterpretació de la socialdemocràcia original del segle passat, on els partits liberal van acceptar algunes de les demandes obreres per atraure més votants, sent sempre mesures assumibles perquè la classe dominant i propera al poder no perdés els privilegis. Serà llavors la fi de les revolucions passives més kirchneristes o el nou sistema és construirà sobre aquesta mentalitat?
En qualsevol cas hi ha varis matisos de tot el llibre que són prou importants i sorprèn que en una tesi tant ben planteja s’obviïn (potser per donar-li’s un caràcter massa pressuposat per part de l’autor). Es tracta sense cap mena de dubte un llibre que en la seva primera part de recorregut cronològic peca enormement d’androcèntrica, així com en l’anàlisi del present i les perspectives de futur. Es tracta al món com si d’occident és tractés. Un bon exemple és la inexistent menció d’una sèrie d’economies que en el segle passat es van presentar com a anticapitalistes (que no eren poques, de fet en xifres totals hi havia més éssers humans vivint sota economies comunistes que no pas sota economies capitalistes), obvia l’autor el seu anàlisi per no fer massa extensa l’obra o cau de nou en el estereotip de l’economista de l’hemisferi nord incapaç de veure res més enllà del seu marc de coneixements neoliberals?
Plantejats tots aquets interrogants sobre el llibre en qüestió i per concloure, l’autor presenta un anàlisi acurat del passat i presenta un futur incert en molts aspectes excepte en el fet de que les generacions ara mateix en edat madura i jove viuran un empitjoraments dels seus drets socials (quelcom tangible en els només 8 anys que han transcorregut des de la publicació de l’honra) que serà el precedent d’un nou món que emergirà per ser millor que l’anterior. Son molt grandiloqüent però la tesi està prou ben plantejada i aporta dades sòlides i com ja s’ha dit en aquesta anterior ressenya, s’agraeix un llibre de perspectiva econòmica del futur que no es basa només en el xamanisme.
