La literatura a l'escola

Exercici escrit el 10/10/2024 a la classe de Complement de formació de literatura catalana del Màster de Formació de professorat a la UAB

Quines experiències recordes amb relació a la literatura de la teva trajectòria estudiantil?

No puc associar la literatura a la meva vida com a estudiant. La literatura és part de la meva infància i adolescència, és el marc de referència d’on treia els estímuls per formar-me. Ocuparà un espai tan important per mi fora de l’escola que quan vaig topar amb el millor professor de literatura espanyola que he conegut de moment - li queia la llàgrima de l’emoció quan explicava autors del ‘Siglo de Oro’ o de la generació del 27 - vaig quedar totalment meravellat. Curiosament, trobo molt literària, i especialment adequada a la literatura juvenil, la figura del professor que aconsegueix vincular emocionalment als seus alumnes, transcendir la classe magistral i convertir-se en mentor.

Paradoxalment, creure que el cànnabis em faria més bohemi; precisament per voler-me convertir durant l’adolescència en un personatge de novel·la, en comptes de ser simplement un nano; m’impedeix descriure amb gran detall sentiments o records vinculats a la literatura d’aquella època. 

Malgrat això, sí que puc evocar la intensitat de certes emocions. És per això que no recordo l’instant concret en què la meva mare llegia ‘El país dels monstres’, però sí que m’emociono profundament si veig que em fan una pel·lícula. Si el llibre de lectura obligatòria és ‘El guardià del camp de sègol’, m’ofenc. Ells no saben que jo, i només jo, soc Holden Cauldfield. O això creia la meva arrogància adolescent. No es pot fer classe d’una cosa tan personal. Però gràcies a Déu que se’n fa.

Així hauria estat la llegenda de Sant Jordi al Poblenou

Conte publicat a La Rambla Diari el 23 d'Abril de 2022

Aquest relat va passar en un període d’època inconcreta. Una estrangera, vinguda des de Barcelona, passejava una tarda de primavera pel Poblenou buscant una brisa dominical, un passatemps que el seu avi li havia ensenyat i que un dia, espontàniament, va voler recuperar. Aquest cop, però, notava una remor agitada, nerviosa i tensa entre la gent del carrer.

– Què us passa, nobles poblenovines? Trobo que aquesta no és la vostra habitual calma axerinolada dels dies de vermut…
– Ai, quin greu! Ai, quina desgràcia!
– Digueu-me, si us plau, quin mal us turmenta? És la meva presència estrangera?
– No, no pas.
– És la presència d’aquests espècimens de pell de marisc que des de fa anys envaeixen els vostres carrers direcció mar un cop acaba el desglaç?
– Això ens solia preocupar, però la nostra principal por és una altra.

Una jove poblenovina, que mostrava flaquesa en la mirada quan altres dies havia sigut de joia, li explicà a l’estrangera el gran problema: anys enrere, una bestiola de ferro s’havia instaurat als afores del Poblenou. Deia que volia construir pel barri, que amb aprofitar un parell de solars en tenia prou i que no molestaria. Algunes sàvies del barri van advertir, sense èxit, que aquella arribada marcava l’inici d’un mal presagi.

Veïnes i veïns continuaven la seva vida, mentre la bestiola de ferro s’instaurava, es reproduïa i venien més com ella. Eren el clan anomenat 22@, i estaven preparant l’arribada del seu líder, el Drac Stone.
Quan el Drac Stone va arribar al Poblenou va començar a terroritzar als més desprotegits. A la seva arribada, va deixar ben clar que s’alimentava de vulnerabilitat i que venia disposat a sotmetre a tota la població. Ràpidament es va convocar una assemblea a la Plaça dels Pescadors per veure com reaccionar-hi. El poble va acordar combatre amb tweets la presència del ‘Drac Stone‘ per intentar foragitar-lo.

– I van funcionar?
– No.
– I què vau fer?
– Vam convocar a les nostres forces de cultura popular i hi vam enviar gegants, diables, capgrossos i, fins i tot, al Sant Pollastre a combatre cos a cos al Drac Stone. Només va servir per descobrir que també era capaç d’absorbir i alimentar-se d’ells. Van quedar molt afeblits…
– Això és terrible! Però… i l’Ajuntament i el Districte? On són els governants que us haurien de protegir?
– Ni hi són ni se’ls espera. El Drac Stone portava rere sí un enorme tresor de grans monedes d’or, aconseguit en centenars d’indrets per on ja havia passat, amb el que va comprar la seva inacció.
– Quin greu…
– És per això que la setmana passada es va convocar una nova assemblea. Hem aprovat, a contracor de tot el barri, que cada dia farem un sorteig per oferir-li una persona al Drac Stone i que s’alimenti de la seva vulnerabilitat, així intentarem que els danys siguin menors. Ara mateix anem a fer el primer sorteig.

Riuades de gent amb cares llargues feien via a la caseta de l’Assumpta, qui era l’encarregada d’escollir la primera vida innocent que s’oferiria en sacrifici al Drac Stone. L’Assumpta va posar la mà dins el sac amb els noms de totes les veïnes. El temps es va glaçar. Va ser el seu propi nom el que l’atzar va escollir com a primer sacrifici.

El Poblenou plorava desconsolat. A les moltes tragèdies que el Drac Stone ja s’havia cobrat en aquell temps s’hi sumaria una d’una càrrega simbòlica enorme. L’Assumpta va assumir el dictamen i ella mateixa va enfilar Rambla amunt per fer-se càrrec del destí.

Un grup de veïnes va escindir-se del seguici que anava darrere l’Assumpta, disposades a no assumir cap víctima més. Amb més urgència que diligència van fundar l’escamot de Jordines i Jordis.
Jordines i Jordis, tothom sota el mateix nom, es van afanyar a començar la lluita, ja que l’Assumpta ja era a l’altura de Pere IV a punt per torçar a l’esquerra i endinsar-se en el més profund del clan 22@. Jordines i Jordis van atacar des de dalt de la torre de Can Ricart per començar la batalla des de la distància.

La lluita va ser ferotge i llarga. Quan Jordines i Jordis van començar a flaquejar, van tornar a aparèixer les forces de la Cultura Popular, que tot i ferides de mort en la primera batalla, van donar el do de pit per sumar-se a la lluita. Però no n’hi havia prou. El Drac Stone comptava amb massa recursos i victòries prèvies com perquè fos tan fàcil derrotar-lo. Però Jordines i Jordis, organitzades i fermes, no desistien en la lluita. L’exemplaritat de la seva lluita es va correspondre amb solidaritat d’arreu de tots els barris de Barcelona, fins i tot clotenques, històriques rivals de les poblenovines, van afegir-se a l’escamot per lluitar.

Va ser l’empenta d’aquesta última onada de solidaritat la que va ferir al Drac Stone i el va foragitar. De la seva ferida en va brollar sang que, en posar-se en contacte amb el terra poblenoví, va fer créixer una rosa. La dura batalla que havia començat un 23 d’abril, i s’havia allargat fins al mes següent, va deixar com a testimoni aquella Flor de Maig.

Des de llavors, Jordines i Jordis es reuneixen entorn la Flor de Maig per continuar combatent al Drac Stone, que encara és viu i porta problemes allà on va. Però aquella petita victòria va servir d’exemple del poder de la solidaritat i l’organització, i inspira la lluita contra el Drac Stone, que el poble somia en poder acabar guanyant algun dia.

Avi, tu t'enrecordes de veure jugar a Alexia Putellas?

I tant filla meva! Quina gran jugadora, capaç d'actuar en totes les zones del camp, i quina esquerra... tenia un guant al peu! Fins i tot la vaig veure una nit al Camp Nou, uns quarts de Champions contra el Real Madrid.

Ja ho sé que saps que el Barça juga al Camp Nou, però abans, quan encara feia poc que havíem encetat aquest segle que ja s'acaba, el futbol femení no era com ara. Acostumaven a jugar a l'estadi Johan Cruyff - Melanie Serrano, que encara es deia només Cruyff. Diria que la Melanie Serrano també hi era aquella nit, però no ho recordo del tot bé. Era un equip tan bo, que realment era igual qui jugués. Se'ls queien els gols, era l'època on el Barça guanyava lligues al febrer.

Sí, sí, al febrer, amb encara mitja temporada per jugar. Avui dia sembla impossible oi? No obstant, no creguis filla, tenia un punt trist. Eren millors senzillament perquè la resta d'equips jugaven en pitjors condicions, durant massa anys les jugadores de primera divisió jugaven i entrenaven sense cobrar, això feia que el Barça, que eren les que tenien una disciplina més digna i semblant al que demana un esportista professional, fos imbatible.

Ja saps que jo pel Barça no tinc massa simpatia, que faig d'avi perepunyetes i em queixo sobre el club, però aquell dia hi volia anar. La teva àvia em va convidar. Sí, la teva àvia, o potser encara no sortia amb ella i era una altra? No ho sé, ara dubto, no li diguis que potser tenim sarao... o diga-li que potser riem. En qualsevol cas a ella tampoc li agradava el futbol, però també hi volia ser. Què perquè era especial? Perquè vam fer el rècord del món d'espectadors davant un partit de futbol femení.

Ja saps que jo treballava en un diari, t'ho he explicat molts cops, i llegia molt la premsa esportiva. L'endemà molts periodistes esportius, d'aquests que sembla que tot ho saben, deien que allò era l'inici d'una nova era. No ho reconeixeran mai en públic, però escolta'm bé: jo i molts els havíem sentit justificar que l'esport femení tenia pitjors condicions perquè no generava tant interès. Aquest argument mai més se'l va creure ningú. Algun encara hi va insistir; però els camps i els pavellons s'omplien tant que la fal·làcia era massa evident. 

Jo no crec que fos l'inici. La teva àvia i moltes de les seves amigues, la teva rebesàvia i la seva mare i les seves àvies, o sigui les meves àvies i rebesàvies, totes elles havien lluitat molt pels drets de les dones. T'han parlat a l'escola del que era el patriarcat? No? Doncs ho haurien de fer, que no fa pas tant que les dones teníeu menys drets i vivíeu pitjor pel simple fet de ser dona... pregunta-li un dia a la teva tieta Irene també si vols, que ella en sap més que jo i t'ho explicarà millor. Però m'estic desviant del tema!

No va ser cap inici però sí un punt d'inflexió... Ara no ploro de tristor filla, no pateixis. És que soc vell i m'emociono més fàcil, encara que mai m'ha costat molt. Ploro perquè recordo molt clarament aquella nit. Aixecar la vista més d'una vegada del terreny de joc per veure el goig de les més de 90.000 persones - gent en directe presencialment eh, no per streaming - centrades en jugadores acostumades a jugar per desenes d'espectadors o poques desenes; i plorava d'emoció. Ara potser em falla la memòria, però diria que aquell dia era la tornada i la mateixa anada l'havien jugat davant poc més de 2.000 persones. Va acabar passant el Barça, això sí que ho recordo, però no recordo el marcador, hi havia altres coses en joc.

Va ser històric filla, gràcies per escoltar-me que ja sé que els vells ens enrotllem com una persiana, ara potser no et sembla gran cosa, però va ser molt important. No et sembla significatiu que em preguntis per Alexia Putellas tants anys després? Jo encara era un jove periodista quan va ser la primera catalana en guanyar la Pilota d'Or! Ai mira, recordo fins i tot la tarda que la va guanyar, treballava a la televisió de Barcelona en aquell moment!

Potser podria trobar fotografies del dia... Jo no vaig fer Instaistoris, que era la manera com llavors ens compartíem imatges uns als altres, perquè ja de jove era rondinaire com ara. Així i tot, sí que recordo perfectament sortir del partit imaginant que potser un dia podria tenir una conversació semblant a aquesta amb una neta que visqués en un món millor que el que vam viure de joves.

Jaume Martín i Mercè Terès, dos del 91.553 espectadors del Barça - Madrid del 30 de març de 2022.