Advertiment important si vas a fer un cafè amb ella

Tant bonic com dur. Així ha sigut i així es podria titular i resumir. Però em desborden les paraules. És impossible que es quedi en 14 caràcters, en 4 paraules. Perquè han passat dies i tot continua donant voltes dins meu. Un remolí d'emocions, reflexions, pensaments i impulsos que van del cap als genolls, passant pel pit i l'entrecuix, amb un clar epicentre a l'estómac.

Per descomptat que ha valgut la pena. Però m'hauria agradat que algú m'avisés abans de tot el que desencadenaria, que materialment és res, però internament és molt. En cas de saber-ho, ho hauria fet igualment i probablement les conseqüències haurien sigut les mateixes. De cara al futur, torna aquí a llegir. Estigues previngut si decideixes tornar a fer un cafè amb ella. El teu primer amor, la parella de l'adolescència, els primers grans errors, el que va definir els estàndards que necessitaves per sentir-te estimat —malauradament molt alts—, qui et va fixar un cànon lumínic, et va trencar esquemes, redefinir límits... en definitiva, marcar per sempre.

Ja hem llegit molt sobre l'amor adolescent. Amb sort, potser, fins i tot, l'has experimentat. No cal recordar els nervis, la passió, els dubtes, la intensitat, descobrir i explorar a espentes i redolons la sexualitat, la puresa del fons i les impureses de la forma. Punts de trobada d'experiències compartides que fan d'ell un tòpic literari magnífic. Però l'experiència de tornar-lo a posar davant teu? Això què?

Per descomptat que fa molt que no estic enamorat d'ella. Fa una dècada que ens vam separar i només ens hem trobat per casualitat en alguna festa major. És molt bonic quan l'amor deixa pas a una estima i un afecte com el que es percep encara. És molt dur tenir la certesa que em costaria molt poc tornar-me'n a enamorar.

És molt bonic veure que després de viure les vostres vintenes separades, heu fet camins interiors tan semblants. Ella; que era l'esbojarrada, intangible, de gestos d'una porcellana màgica que conserva la suavitat del material i adopta el dinamisme d'un colibrí en llibertat que voleteja al voltant del que l'atrau i genera atracció cap a ella; ha evolucionat de manera coherent amb tot això. Jo; que mostrava una força que naixia d'una confiança cega, avançant per uns raïls que semblaven col·locats per mi mateix i una introversió amb un camp magnètic que poques podien modelar; he canviat molt més. Ella ha canviat poc, jo molt. Ara, intueixo, estic més a prop d'ella que mai. Quan pugui viatjar pel temps, tornaré a aquella aula de parets grises que ella il·luminava per dir-me que he de fer tot el possible per estar amb ella sempre que pugui. Tanmateix, és dur estar tan segur que si no ens haguéssim separat perquè cadascú recorregués el seu camí, ara no podria sentir-m'hi proper de nou.

Ella va fer la volta al món, amb un rumb incert i totalment determinat pels impulsos de la curiositat i la necessitat d'explorar per mantenir el seu interior ben conservat. Fins a quin punt era un impuls que naixia d'ella, o era un regal del món perquè més gent conegués la seva alegria?

El meu món ha fet moltes voltes. Un camí molt més estàtic, paralitzat per buscar una certesa inexistent en un futur més enllà de la meva pell. Amb constants i exagerades marees interiors que desfan, tapen, dibuixen de nou, omplen i buiden. El meu món està dins meu, per això genera tanta addicció l'amor, perquè és l'única manera que he trobat de traslladar a fora de mi el món.

El risc en la prèvia era evident. I si el meu record és una idealització i es trenca? Això no seria dur, seria dolorós. Però no. La veig igual de radiant, però més guapa. Igual de tendre, però més sexy. Igual d'afable, però més forta. Igual d'esbojarrada, però més crítica. Igual d'alegre, però més intel·ligent. Igual que en la meva idea, però menys terrenal i més a prop.

Durant més d'una dècada m'havia passat pel cap proposar aquesta trobada en comptades ocasions. Un impuls perfectament reflexionat. Ara, després d'haver-ho fet, aquest impuls s'ha transformat: és possible que tornem a estar presents (físicament) l'una a la vida de l'altre?

Tants moments d'aquest matí defineixen el paral·lelisme que tant repeteixo, perquè crec que és molt precís: tan bonic com dur. Les abraçades, enxampar-te mirant-me la boca, mostrar el teu cor accessible, però fer-me dubtar de si és possible en la forma que ara torno a voler. Que assenyalis la figura que em vas regalar i em diguis que tu també conserves aquell ninot que jo et vaig regalar. Que em curis tots els remordiments que tinc dient que ho recordes bonic, dient que ho vam fer bé. Em fas reflexionar en veu alta. Ja no em pesa. Ho duc a la motxilla, sí, però no em pesa, m'acompanya.

Quin comiat. "Ho hauríem de fer més això de veure'ns". Tant de bo cada dia.

Si d'aquí una altra dècada hi tornem, he de recordar llegir això abans.

Carta a l'handbol

El passat 27 de desembre em vaig trencar el tendó d'Aquil·les. Té gràcia, quan el Dani Ramos em va proposar tornar a la porteria, vaig pensar "clar que sí Jaume, fot-li, mentre el cos t'ho permeti, has de continuar jugant". Doncs entre una fractura òssia, una luxació, i ara això, el cos m'ha permès només jugar 3 partits més. En els darrers 10 anys, havia tornat de la retirada en fins a 4 ocasions. Malauradament, i per imperatiu físic, la cinquena retirada serà la definitiva.

@jimmymimente CARTA A L'HANDBOL #Handbol ♬ original sound - Jimmy Martín Raya

Sempre diré amb orgull que tots els divendres que he arribat tard a sopars perquè "tinc entreno" han valgut la pena. Els divendres hi ha contraatacs, lo millor! Cada minut sota els pals he gaudit d'emocions a flor de pell que de cap altra manera he arribat a sentir. Si mai heu tingut la sort d'aturar un 7m o un contraatac que valien una victòria, sabeu del que parlo. Si no ho heu viscut, ho sento si sona moralment elitista, però no sabreu mai del que parlem. Viure dins l'àrea, amb tota la responsabilitat de l'equip a l'esquena durant la meitat del temps —i l'altra meitat totalment desaparegut— ha forjat la meva manera de ser. No és que jugués a handbol, és que era PORTER D'HANDBOL. La posició més particular, per això en parlava Galeano, dins del millor esport del món. Cal viure-ho per entendre-ho. Amb el cap ben alt puc afirmar que sempre he fet el màxim per aturar cada llançament, que he posat el ventre, la cara i els testicles quan ha calgut. No he sigut el porter que m'hagués agradat ser per rendiment, perquè no descobreixo res dient que mai he sigut massa bo, però sí que crec que he sigut la mena de caràcter del qual puc estar satisfet.

Sempre agrairé des del més profund del meu cor que la majoria de les persones més importants de la meva vida han coincidit amb mi dins la pista. Al pati de l'escola, en allò tant divertit que és el mini-handbol, o més tard. Jo estava molt content entrant a la vintena amb els llaços i vincles que havia teixit al llarg de la meva vida, però l'handbol és tan màgic que sempre acabes llençant un contraatac, o confiant que et taparà el pal curt, a algú nou. No te n'adones i de cop i volta compartiu un amor sincer i pur com cap altre. Tot això ho agreixo enormement per sobre de victòries, títols, anècdotes i  vivències realment èpiques.

Mai ningú et prepara per això. Malauradament, veiem a molta gent obligada a deixar-ho. Recordo perfectament una temporada, quan érem cadets, on vam perdre tots els partits excepte 1, que vam empatar. El dia de l'empat va ser l'únic partit que no vaig jugar ni un minut. Una temporada així és horrible. Molts companys van plegar aquell juny, i jo m'ho vaig plantejar. Vaig arribar a sentir dins meu que entrenar cada setmana durant més de 30 setmanes per no aconseguir mai l'objectiu era perdre el temps. Totes les anècdotes, victòries, ascensos, descensos i títols que han vingut després m'han fet recordar d'aquell any. Perquè la lliçó va quedar gravada a foc: l'esforç no és negociable i el gaudi està en el camí, no en el destí. Curiosament, els qui vam continuar aquell any som els únics que hem continuat jugant fins gairebé la trentena.

Em quedarà pendent una temporada més amb el Sergi, la millor persona amb qui mai hauria pogut compartir porteria. També creia que encara podria ajustar una última defensa amb el Manu mentre ell és a la zona de canvis i entendre'ns amb només una mirada. Tenia moltes ganes de llençar-li un contraatac a l'Oriol, cridar-li a l'Enric perquè salti a l'imparell, riure sota el nas amb l'enèsim 7m del Gerard i fer la broma més absurda possible al vestuari amb el Carles. Potser ho faré com a entrenador, però tenia la il·lusió de fer-ho des de sota la porteria. Em quedarà pendent dedicar-li una aturada més als meus amics que em venen a veure, a la meva mare, al meu pare o a la Rocío. Em quedarà pendent estar al centre de la casa, posar dempeus el Camp del Ferro un cop més, com tants cops havia passat a la Verneda. Sant Martí i Sant Andreu han sigut les meves cases on s'han cultivat tots aquests sentiments; si és que hi ha cases d'algú.

No mentiré ni amagaré que amb els partits que he estat veient aquests dies, a cada parada que he vist, d'alguna manera he escoltat dins meu una altra vegada com es trencava el tendó. No canviaria absolutament res del camí que m'ha portat fins aquí perquè ha sigut meravellós, però creia que encara quedava molt més per recórrer dins la pista i veure que no és així em genera moltíssima impotència. No - tornaré - a - jugar - a - handbol. Si ho penso, em fa mal. Si ho dic, ploro.

Però mai deixaré d'estimar l'handbol. Com he dit, és l'esport que m'ha ensenyat a estimar, patir, créixer, competir, treballar. No seria qui soc i tinc el privilegi de què m'agradi ser com soc, gràcies a l'handbol. Apostar per fer d'entrenador ha motivat grans canvis a la meva vida, decisions que han sigut molt arriscades. Però la passió per la pilota i la pega m'han donat el coratge necessari. Mai deixaré de transmetre passió. No sé si he jugat cada partit com si fos l'últim, però d'ara endavant prometo dirigir cada partit com si així fos. També em comprometo a intentar ensenyar a jugadors i jugadores tot aquest amor. Que aquests aprenentatges i aquestes amistats de tan alt valor estigui a disposició de tothom que ingressi al 40×20.

Escolta, handbol: m'has posat davant de moments molt difícils, i aquest diria que encapçala la llista. Paradoxalment, és per tu que tiraré endavant.

La literatura a l'escola

Exercici escrit el 10/10/2024 a la classe de Complement de formació de literatura catalana del Màster de Formació de professorat a la UAB

Quines experiències recordes amb relació a la literatura de la teva trajectòria estudiantil?

No puc associar la literatura a la meva vida com a estudiant. La literatura és part de la meva infància i adolescència, és el marc de referència d’on treia els estímuls per formar-me. Ocuparà un espai tan important per mi fora de l’escola que quan vaig topar amb el millor professor de literatura espanyola que he conegut de moment - li queia la llàgrima de l’emoció quan explicava autors del ‘Siglo de Oro’ o de la generació del 27 - vaig quedar totalment meravellat. Curiosament, trobo molt literària, i especialment adequada a la literatura juvenil, la figura del professor que aconsegueix vincular emocionalment als seus alumnes, transcendir la classe magistral i convertir-se en mentor.

Paradoxalment, creure que el cànnabis em faria més bohemi; precisament per voler-me convertir durant l’adolescència en un personatge de novel·la, en comptes de ser simplement un nano; m’impedeix descriure amb gran detall sentiments o records vinculats a la literatura d’aquella època. 

Malgrat això, sí que puc evocar la intensitat de certes emocions. És per això que no recordo l’instant concret en què la meva mare llegia ‘El país dels monstres’, però sí que m’emociono profundament si veig que em fan una pel·lícula. Si el llibre de lectura obligatòria és ‘El guardià del camp de sègol’, m’ofenc. Ells no saben que jo, i només jo, soc Holden Cauldfield. O això creia la meva arrogància adolescent. No es pot fer classe d’una cosa tan personal. Però gràcies a Déu que se’n fa.