Tant bonic com dur. Així ha sigut i així es podria titular i resumir. Però em desborden les paraules. És impossible que es quedi en 14 caràcters, en 4 paraules. Perquè han passat dies i tot continua donant voltes dins meu. Un remolí d'emocions, reflexions, pensaments i impulsos que van del cap als genolls, passant pel pit i l'entrecuix, amb un clar epicentre a l'estómac.
Per descomptat que ha valgut la pena. Però m'hauria agradat que algú m'avisés abans de tot el que desencadenaria, que materialment és res, però internament és molt. En cas de saber-ho, ho hauria fet igualment i probablement les conseqüències haurien sigut les mateixes. De cara al futur, torna aquí a llegir. Estigues previngut si decideixes tornar a fer un cafè amb ella. El teu primer amor, la parella de l'adolescència, els primers grans errors, el que va definir els estàndards que necessitaves per sentir-te estimat —malauradament molt alts—, qui et va fixar un cànon lumínic, et va trencar esquemes, redefinir límits... en definitiva, marcar per sempre.
Ja hem llegit molt sobre l'amor adolescent. Amb sort, potser, fins i tot, l'has experimentat. No cal recordar els nervis, la passió, els dubtes, la intensitat, descobrir i explorar a espentes i redolons la sexualitat, la puresa del fons i les impureses de la forma. Punts de trobada d'experiències compartides que fan d'ell un tòpic literari magnífic. Però l'experiència de tornar-lo a posar davant teu? Això què?
Per descomptat que fa molt que no estic enamorat d'ella. Fa una dècada que ens vam separar i només ens hem trobat per casualitat en alguna festa major. És molt bonic quan l'amor deixa pas a una estima i un afecte com el que es percep encara. És molt dur tenir la certesa que em costaria molt poc tornar-me'n a enamorar.
És molt bonic veure que després de viure les vostres vintenes separades, heu fet camins interiors tan semblants. Ella; que era l'esbojarrada, intangible, de gestos d'una porcellana màgica que conserva la suavitat del material i adopta el dinamisme d'un colibrí en llibertat que voleteja al voltant del que l'atrau i genera atracció cap a ella; ha evolucionat de manera coherent amb tot això. Jo; que mostrava una força que naixia d'una confiança cega, avançant per uns raïls que semblaven col·locats per mi mateix i una introversió amb un camp magnètic que poques podien modelar; he canviat molt més. Ella ha canviat poc, jo molt. Ara, intueixo, estic més a prop d'ella que mai. Quan pugui viatjar pel temps, tornaré a aquella aula de parets grises que ella il·luminava per dir-me que he de fer tot el possible per estar amb ella sempre que pugui. Tanmateix, és dur estar tan segur que si no ens haguéssim separat perquè cadascú recorregués el seu camí, ara no podria sentir-m'hi proper de nou.
Ella va fer la volta al món, amb un rumb incert i totalment determinat pels impulsos de la curiositat i la necessitat d'explorar per mantenir el seu interior ben conservat. Fins a quin punt era un impuls que naixia d'ella, o era un regal del món perquè més gent conegués la seva alegria?
El meu món ha fet moltes voltes. Un camí molt més estàtic, paralitzat per buscar una certesa inexistent en un futur més enllà de la meva pell. Amb constants i exagerades marees interiors que desfan, tapen, dibuixen de nou, omplen i buiden. El meu món està dins meu, per això genera tanta addicció l'amor, perquè és l'única manera que he trobat de traslladar a fora de mi el món.
El risc en la prèvia era evident. I si el meu record és una idealització i es trenca? Això no seria dur, seria dolorós. Però no. La veig igual de radiant, però més guapa. Igual de tendre, però més sexy. Igual d'afable, però més forta. Igual d'esbojarrada, però més crítica. Igual d'alegre, però més intel·ligent. Igual que en la meva idea, però menys terrenal i més a prop.
Durant més d'una dècada m'havia passat pel cap proposar aquesta trobada en comptades ocasions. Un impuls perfectament reflexionat. Ara, després d'haver-ho fet, aquest impuls s'ha transformat: és possible que tornem a estar presents (físicament) l'una a la vida de l'altre?
Tants moments d'aquest matí defineixen el paral·lelisme que tant repeteixo, perquè crec que és molt precís: tan bonic com dur. Les abraçades, enxampar-te mirant-me la boca, mostrar el teu cor accessible, però fer-me dubtar de si és possible en la forma que ara torno a voler. Que assenyalis la figura que em vas regalar i em diguis que tu també conserves aquell ninot que jo et vaig regalar. Que em curis tots els remordiments que tinc dient que ho recordes bonic, dient que ho vam fer bé. Em fas reflexionar en veu alta. Ja no em pesa. Ho duc a la motxilla, sí, però no em pesa, m'acompanya.
Quin comiat. "Ho hauríem de fer més això de veure'ns". Tant de bo cada dia.
Si d'aquí una altra dècada hi tornem, he de recordar llegir això abans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario