L'esport no és essencial, és necessari i imprescindible

La demanda de declarar els equipaments esportius com a servei essencial cada cop és més extensa. Però la meva opinió va encara més enllà. L'esport no és essencial, és necessari i imprescindible. Som davant una situació on la manca de sensibilitat per part de la institució pública, i un sector de la societat, pot fer molt mal a l'esport català. El "toc de mort" que deia Gerard Esteve fa uns dies.

Foment del Treball estima que l'economia catalana necessitarà 50 mil milions d'euros per a poder-se recuperar, dels quals mil milions haurien d'anar a l'esport. Potser algú pensa diferent, però a mi em sembla molt poc. L'esport català mereix un 0,5% de la inversió per tornar als estàndards previs a la pandèmia? Doncs sí, i és que, igual que la Salut, la Cultura, i altres estaments; l'esport ja venia malferit.

Un esport català que es sosté gràcies a una marca internacional elitista i elititzada, la del Barça, el màxim exponent de l'esport-negoci que propaga el futbol modern. Un esport que es sosté gràcies al talent que no se sap ni com acaba aflorant (Sant Boi del Llobregat té més anells de la NBA que alguns estats d'USA) i a l'amor a la disciplina, com encarnen tantes esportistes de primer nivell mundial que encara no es poden guanyar la vida dignament amb l'esport.

En tertúlies sobre l'esport i la competició sempre recordo que els títols existeixen gràcies a les perdedores, que sense perdedores no hi ha esport. Segurament m'obstini a reivindicar aquest element contraromàntic perquè (com gairebé tothom) molt sovint estic al bàndol perdedor. De manera sil·lògica l'esport es separa en qui guanya i qui perd, i també entre professionals i no professionals. A Catalunya el 95% de les esportistes no són professionals, i això sense entrar en el debat de quantes del 5% tenen condicions professionals. Sense esportistes no professionals no hi ha esport, com escrivia molt encertat Gonzalo Romero. Igual que preguntava el periodista del Diari Ara, per què aquest maltractament a les no professionals? No és important l'esport amateur?

Ara és aigua passada, però les primeres mesures que limitaven la pràctica de l'esport tenien un important greuge compartiu per a les no professionals, Les instal·lacions havien de tancar a les 21h. Més enllà que només hagi durat una setmana la restricció, imposar-la sense ser conscient (o sí) de què el 70% de les esportistes amateurs de Catalunya entrenen passades les 21h, té moltes qualificacions possibles, des de la ineptitud al cinisme. Una mostra més de la imatge i les intencions que tenen les institucions per a l'esport.

"Som part de la solució" és el lema oficial adoptat per federacions. Els beneficis cardiovasculars i de salut mental de l'esport son ja àmpliament coneguts, però a més l'evidència científica fa més de 20 anys que corrobora els beneficis també pel sistema immunològic en nombrosos estudis. Un tast ràpid: 

• "la actividad física moderada y regular mejora el sistema inmunológico provocando la liberación de citocinas, las cuales regulan la interacción de anticuerpos y células T inmunes amplificando de esta forma la reactividad inmunológica"
• "el sistema inmunológico funciona mejor en los atletas o personas que realizan actividad física de manera regular"
• "el ejercicio moderado sería capaz de mejorar o brindar un efecto protector al sistema inmune"
• "Moderate exercise training has benn asociated with a reduction in incidence of upper respiratory tract infection"

L'última de les cites ("la pràctica d'activitat física moderada està associada a una menor incidència en el contagi d'infeccions a través de les vies respiratòries altes") va ser publicada en un estudi al Canadian Journal of Physiology and Pharmacy l'any 1998. Fa més de vint anys que tenim el coneixement com per ser conscients que si es fa esport hi ha menys possibilitats de contraure la Covid-19.

Però els motius científics, com si no fossin prou, no són els únics motius pels quals l'esport és ara (igual que abans) necessari i imprescindible. També hi ha motius econòmics. Actualment a Catalunya, igual que a la resta de l'estat espanyol, l'atur juvenil és un dels temes que més preocupa. Un atur que a Catalunya se situa per sobre del 30% en menors de 30 anys. Doncs precisament el 32% de les treballadores de l'esport a Catalunya són menors de 30 anys. Una ocupació massa sovint en el marc de l'economia submergida, sense professionalitzar, sense el reconeixement que toca, gairebé més hobbies remunerats que una altra cosa; sí, és cert, però no ajuda massa posar més llenya al foc carregant-se a l'esport.

És evident que la situació és la més excepcional de tots els possibles contextos extraordinaris i, tornant a l'article de G.Romero, la salut va per davant de l'esport i cal prevenir de contagis. Tot i les insuficients mesures implementades en el sector de l'esport, segons les dades del Ministerio de Sanidad, el total de contagis de coronavirus que s'han donat en el món de l'esport a tot l'estat espanyol és del 0,27%. 

Si queda clara la importància en l'àmbit de la salut i l'econòmica de l'esport, potser també cal parlar de la importància que té l'activitat esportiva en l'àmbit social. Una importància que també molta gent reconeix però a la que millor posar cara i ulls. Preguntin a entrenadores de clubs esportius que estiguin en categories juvenils i júniors, de les seves jugadores i jugadors, quina quantitat consumeix cànnabis. Si bé hi ha un marge d'error, no és difícil endevinar quan un adolescent fuma porros. Tinguin sempre present que si entrena 3 tardes i juga partit un quart dia, aquelles són exactament les 4 tardes que no fumen. Creguin-me que parlo per experiència pròpia i que no cal recórrer als barris amb els pitjors indicadors socioeconòmics per trobar-s'hi.

Però òbviament tot és pitjor per la gent més vulnerable i molts cops torna a ser l'esport una solució. Històries com la de Ronaldinho, Cristiano Ronaldo, Arturo Vidal o gairebé totes les esportistes d'elit africanes i llatinoamericanes són la prova de com l'esport és l'única oportunitat de fugida de la pobresa. És cert que són una solució que només afecta un individu i no ataquen el problema de la desigualtat. En aquest punt cal recordar l'entrevista d'Evo Morales al programa Salvados on el president bolivià explicava com era més important la inauguració d'un poliesportiu que no pas d'un hospital en un poble que ni tan sols tenia sistema de clavegueram ni carrers asfaltats.

Tenint motius sanitaris, econòmics i socials a favor, l'esport segueix totalment descuidat per la institució pública. Un parc esportiu insuficient i un esport català que per cada èxit competitiu que aconsegueix ha deixat pel camí moltíssimes hores extra no remunerades amb res més que l'amor a l'art.

Tot plegat és més profund que l'episodi restrictiu per la pandèmia o el greuge comparatiu amb altres sectors, com el cultural, igual d'importants. Precisament la cultura és un molt exemple d'un altre sector constantment maltractat, i no és casualitat. El problema és absolutament de forma i de model. Un model esportiu totalment liberalitzat, i no pas per la vessant de foment de la competició, si no per la vessant de l'abandonament institucional, que només és útil quan atrau grans inversors internacionals com els petrodòlars qatarians.

Un model on manen les cases d'apostes amb barra lliure de beneficis sense importar la misèria que deixen darrer i on durant dècades gran empreses han pogut aprofitar per blanquejar tèrbols beneficis. Un model basat en la productivitat. I l'esport, igual que la salut i que la cultura, no és productiu. No pas per a fons d'inversió ni per immobiliàries. Mai el benefici de l'esport ha estat ser el motiu per poder reurbanitzar (nefastament vista l'actual gentrificació) una capital a principis de la dècada dels 90'. El benefici de l'esport és social i de salut. L'esport és una escletxa de benestar per a qui no té accés a tots els privilegis que haurien de ser drets, i això no suma pas a cap dividend bursàtil.

L'esport, ara i sempre, és necessari i imprescindible.

Gracias por ser balonmano

Si eres balonmano, gracias. Sabes de sobra si eres balonmano. Hay quién juega a balonmano y no lo es, y al revés, hay quién es balonmano sin jugarlo. No es un deporte, ni una afición, ni una competición, ni un pasatiempos. Doy gracias a todas aquellas personas que se han cruzado en mi vida y son balonmano.

Son balonmano por hacer las cosas con pasión. Eres balonmano si ayudas sin pedir nada a cambio y te apartas cuando crees que es mejor. Por muchas otras cosas buenas puedes se balonmano, pero ahí el matiz, solo puedes serlo por cosas buenas.

Para mi hay gente que es balonmano. Bien sea porque llevan muchos años a mi lado o porque han pasado fugaz e intensamente. Ser balonmano es valer mucho para alguien independientemente del tiempo compartido. Menos tiempo puede ser mejor aprovechado y mucho tiempo tiene un valor incalculable. Un abrazo de balonmano es diferente. No es mejor que un abrazo sincero y sentido, siéndolo también, simplemente se rige bajo otra escala de valor.

Dirás "pero podemos cambiar la palabra 'balonmano' por muchas otras cosas". Tal vez sí, pero para mi es el balonmano. Si en algún momento la alegría se ha acercado a la felicidad, ha sido dentro de un 40x20. Si algo ha paliado nostalgias, dolores, pérdidas, rasguños, malos trances o añoranzas ha sido unas horas de balonmano.

Has sido balonmano porque unas arrugas surfearon tus ojos aupados por un tsunami de sonrisa solo para saludarme. También has sido balonmano porque me has maldecido, condenado e incluso insultado con el más profundo afecto y cariño. Nos han hecho goles que hemos remontado con constancia, trabajo y estando juntos. Otros goles que no hemos podido remontar, pero también los hemos superado. No hace falta que estos goles metafóricos sean grandes episodios vitales. Una mala tarde, una larga jornada laboral, un examen, un trayecto excesivamente largo en transporte público, un mareo... fuiste balonmano y me tendiste la mano, para goles pequeños y para goles grandes. Quisiste celebrar conmigo tu gol de la victoria, me hiciste sentirlo también mio y viceversa. 

Fuiste balonmano porque sin ningún interés me trasladaste tus conocimientos fruto de una mayor experiencia, a la vez que me hiciste notar que yo también tenía conocimientos de valor que transmitir. Qué balonmano fuiste cuando me agradeciste que te los diese. 

Quiero a la gente que es balonmano y el mismo balonmano me ha enseñado a valorarla. Qué bonito es cuando el balonmano te hace darte cuenta que además tu también eres balonmano para otras personas. Personas que tal vez ni siquiera usen pega pero sabes que quieres estar con ellas. Gracias por ser balonmano.

Yung beef: La última Rockstar

Siempre la misma auto-crítica. Siempre vamos al mismo bar a tomar cervezas, algún día esporádico si no hay sitio en la terraza vamos a una segunda opción fija, siempre las mismas dos discotecas si la noche se anima. Es verdad, somos muy de lo nuestro y reconozco serlo yo especialmente. La gran ciudad me ofrece la posibilidad de tener todo lo que necesito, opciones de ocio incluidas, en apenas 1km a la redonda. Por pocas cosas voy más allá.

Entonces, coger un tren de varias horas entre mirar por a ventana y charlar banalmente con el compañero de viaje hasta la capital de estado español solo por un concierto debe significar algo. "El que conduce el tren con lo largo que es el viaje no le da tiempo a volver a casa en la misma jornada laboral, pobre tío". Sí, así de básico pienso cuando no me esfuerzo en ello. ¿Qué, o más bien quién, me lleva a un viaje tan alejado de mi habitual comodidad? Añadiendo además una vuelta en autobús sin pasar por el catre cuánto menos desagradable y el perder una noche de las fiestas del barrio, renunciando así a la única liturgia que considero sagrada. Íbamos por el trap, y nada más trap que adquirir expresamente las ropas menos trap posibles para la ocasión. Cartera, móvil, mechero, virginia, una rebequita y nada más.

Todo por él, solo por el que mil nombres tiene: el seco, Fernadito kit kat, el del medio de la pxxr gvng, Fernando Gálvez o Yung Beef. Tal vez fuera por un festival entero de una noche y no solo por él, pero sí era solo por él. El último del cartel, con el seco (valga la redundancia) frío de un amanecer de septiembre en Móstoles. El beef de For fri con Puchito había sido apenas un mes antes. Puchito había actuado antes en el mismo escenario, jugando en casa, rodeado de ese especimen que le encanta tirarse el rollo con eso de "Ahora está bien pero Crema era mejor"; y encima con el cheet de Dellafuente saliendo contigo al escenario.

Puchito nunca fue santo de mi devoción, pero allí estaba en su concierto. Vivido como un flashback anticipado, viéndome a mi mismo queriendo pasar el concierto lo más tranquilo posible para guardar energía para el final (Natos y Waor se encargaron de que la misión fuera fallida). Pero vaya, justo enfrente nuestro tuvo a bien situarse un equipo de baloncesto masculino de Madrid. El típico equipo de baloncesto madrileño odioso sí, pero encima altos y tapándome toda visión del escenario. Mi venganza fue un plan en diferido ejecutado a la perfección, con suma delicadeza y la normalidad que siempre garantiza el éxito en toda travesura. Decidí agotar todo el tabaco en ese concierto, por mala suerte del alero-pívot de enfrente mío que aquella noche optó por un outfit con capucha. Que bien lo hizo la capucha, se portó a las mil maravillas, como si llevara toda la vida haciendo de cenicero. El corazón de mi acompañante no se calmó hasta una hora después, en ningún momento le hizo gracia la insensatez de semejante acción tan lejos de casa. Sonaba el "¿Quién trabaja para mi?" que encendió al público que tenia claro a su favorito del duelo.

Al fin llegó lo que esperábamos ¿Haría alguna referencia? Él lo ha hecho. En ese momento entendí lo que era el Hype. Nervios, literalmente nervios antes de que todo empezara. Con los primeros rayos de sol, mi siempre cauto amigo, parco en palabras pero sabio en reflexiones, dijo: Observa bien quién nos hemos quedado. Lo mejor de cada casa, que diría mi abuela. "Buena fauna" respondí yo con ironía. El público allí asistente era el reparto perfecto de los dobles de acción de la Pxxr Gvng. No solo era el aspecto, era la cantidad. De decenas de miles en el público, de estar detrás de todo sin apenas ver nada, a estar enfrente con apenas 200 personas. Pero qué 200. Dos centenares de radicales, integristas de trap, que lo iban a dar todo. ¿Crees que dirá algo del C Tangana o no? Pero no da tiempo a responder porque lo haría el mismo Fernando.

Humo, luces, y el altavoz lanza la pregunta clara y original: ¿Quién se folla a tu bitch? Respuesta automática, de memoria, y nadie se olvida de chillarla a pleno pulmón ¡Yung Beeeeef! ¿Sabéis porque la respuesta no fue "como un resorte"? Porque repetir la misma metáfora dos veces muy seguidas en un mismo texto indica pobreza retórica y el resorte fue el de El Seco para saltar de escenario a los brazos del público en el segundo 1 de concierto. Ya había ganado el beef, y jugando en casa del rival.

Solo lo sabemos unos 200, cierto. Pero somos los que le sostuvimos entre nuestros brazos casi todo el concierto. De golpe el público aumentó un 25% en un solo instante, pero porque el escenario de llenó de su gente. No de artistas invitados, ni coristas, ni coreográfas profesionales. Si hicieras el ejercicio de llevarte a gente de tu círculo a un concierto sin límites, pues esa gente para Fernando Gálvez. Sus amigos en el escenario, lo que le sostienen, y el show en la pista de baile, con su público, también su gente.

De ahí el título querida lectora. Eso no es trap, no. Trap es otra cosa, un tatuaje de una cruz en la frente por ejemplo, ya lo hablaremos otro día. Esto es puro Rock’n’Roll. Ni Duki, ni Postmaloe, ni Mdmoney, ni Rihanna. La última Rockstar nunca se nombraría así a si mismo, por eso la última Rockstar es Yung Beef. Por su obra y por lo que no es su obra. Por sus temas, por sus tweets y por crear un sello para, adoptando el argot que toca, follarse a la industria.

¿Sabes por qué más? Porque realmente no da para tanto. Porque probablemente hablar del modelo de nueva masculinidad por la imagen de paternidad alternativo al clásico heteronormativo patriarcal que propone Yung Beef es, sin ningún tipo de duda, sobreanalizar y fliparse. Pero por eso. No hay un cantante sobre el escenario, hay una figura, una sombra de explosivos movimientos reptilianos, que remueve cosas. Desafía prejuicios a la vez que los cumple. Plantea cosas y dudas con sus maneras, casi solo existiendo.

Podríamos citar otros motivos secundarios por los que realmente es un rockstar. No gusta al público general pero es generalmente conocido sin ser invitado a grandes foros por norma general, tiene mil nombres, es infinitamente reprobable y magnético, etc. Pero al final, háganme caso. Lo que le convierte en la última Rockstar es el remover y plantear casi sin querer.

De esas 30 horas quedan un par de fotos y un solo vídeo. Y el recuerdo. Y la reflexión. Y la conclusión.

 

Crònica d'un passeig en fase 1

Poblenovina a principis de juny de 2018: "La rambla està a petar de gent!"
Poblenovina a principis de juny de 2020: "La rambla està a petar de gent!"
Aquí és quan ens adonem de la importància de la comunicació no verbal. La prosòdia, l'entonació, la intenció i sobretot el context doten aquestes dues frases de sentits totalment diferents.

Qui m'hagués dit que ara sí que m'importaria el color de la pell de la gent que em rodeja. El blanc lacti forassenyadament envermellit que tan molest era ha deixat pas a tota la resta de gamma de colors de pell humana. Caram, sí que arribava a ser molest el gamba roja amb accent gal o teutó. No és l'únic color que ha canviat. El color de l'aire és diferent. Menys gris. El barri està menys gris de forma literal (menys contaminació) i de forma figurada. S'ha aplicat un filtre de colors que tot ho potencia.

Ver esta publicación en Instagram

Els dos últims pescadors 12.11.2018 @instapoblenou #instapoblenou

Una publicación compartida de Jaume Martín (@jimmymimente) el 18 Nov, 2018 a las 12:58 PST

Un grup de joves de poc més de dues dècades d'edat seuen a una terrassa de la Rambla del Poblenou durant la vesprada d'un cap de setmana, lluint un somriure irònic i complaent que combina de manera curiosa amb uns ulls oberts i celles que escalen amunt, mentre comenten la mera acció que estan fent: seure a la rambla a prendre alguna cosa en la vesprada d'un cap de setmana. Algun d'ells comenta que literalment és la primera vegada que seu a una terrassa de la rambla. Altres sí que ho han fet alguna vegada, però mai, absolutament mai al llarg de la dècada que fa que es van constituir com a grup d'amic oficial gràcies a un grup de Facebook, s'han assegut junts a prendre algo a la rambla una vesprada del primer cap de setmana de juny.

El preu de la copa segueix sent prohibitiu. Comenten amb esperança que l'espai que han guanyat les terrasses és cosa d'una major laxitud de la Guàrdia Urbana donada la situació excepecional - sent-ne còmplices -, i per res pensa cap d'ells que "això de la pandèmia ha anat bé per algunes coses". Ho sap la que ha perdut clients en el negoci familiar, ho sap el que buscava feina que, si ja era prou difícil trobar-ne abans ara ho ha donat per impossible, ho saben les que encara estan esperant cobrar els ERTOs. Aquestes últimes diuen que esperaven no cobrar-ho ja mai, però d'ençà que el més important representant del barri va sortir per la televisió dient "Pedro y Pablo pagad los ERTEs primer aviso" ja estan més tranquiles. Tampoc gosaran dir que això de la pandèmia ha anat bé per respecte a tothom qui ha perdut persones estimades, per tothom a qui ha patit tot i no haver-se arribat a topar amb la mort, i per comprensió i solidaritat amb les treballadores de la salut que coneixen i estimen. Però aquests instants de tornar a recuperar la seva rambla sí que se'ls quedaran.

Per què? Si la mirem i la veiem a vessar de gent, parlant en termes exactes, seriosos i estrictes: la rambla està a petar. És així, però no només canvia l'idioma dels seus ocupants. Canvia el motiu del seu pas. El ritme amb el que camina la gent no és el ritme d'estar de pas de vacances, és el ritme de, com deia el meu avi, "ir a dar un garbeo". Creuar-se amb un conegut no implica una salutació entre dues persones que passen per allà com a procés per anar de A a B. Creuar-se amb algú pot desencadenar en una conversa, potser anar a fer un cafè o fins i tot algun pla més elaborat. I si l'instant de permuta de posicions pròximes a punt A i B de la rambla entre dues persones que es coneixen no implica res més que un "deu nen!" és impossible no advertir somriures que es diuen "ei, estem les dues passejant per la rambla". Feia tres o cuatre lustres que no passava.

I compte! Que d'estrangers en segueixen venint! Vinguts des del Clot, Eixample, Gràcia, Vila Olímpica i més indrets d'aquella metròpoli anomenada Barcelona. Ara el turista parla català amb una vocal neutre més oberta del que toca. Dialecte central de la capital en diuen. No tots són iguals no, alguns molesten més que d'altres. Ja saps, aquella frontera que abans era la diagonal on només l'upper tenia nom, després PAWN Gang ens va donar el baptisme de Barsíria. La meva àvia en diu "gent de Barcelona".

Els nou guiris són reconeixibles per fer cua als locals que fa anys que han venut la seva relació amb veïnes al turisme. Els han ajudat a sortir de pas potser, tots coneixem on no anirem mai a consumir pas res perquè som del barri de veritat, però deixarem la queixa aquí. Si una o dues famílies ha pogut estar menys angoixada gràcies a això doncs quedem-nos amb això.

Mateixa quantitat de persones, però diferents colors, mateix trànsit però a diferents ritmes, i el soroll què? No ens importen els decibels, perquè reconeixem el que escoltem. Independentment de si s'escolta parlar català, castellà, àrab, italià, urdú, rus, xinès o anglès, són veus conegudes, reconeixibles. Que si criden no ho fan arran de la percepció d'impunitat del que està de pas en una voràgine d'alcohol i platja tractant la rambla com el seu cleenex d'oci. És diferent. És diferent l'ambient.

Potser sí que és més agradable. Diguem-ho amb compte per això, ni el balanç de la pandèmia és positiu en cap aspecte ni podem culpar a ningú d'haver recuperat la rambla de forma perillosa abans d'hora i massa massivament. Això últim exculparia a responsables dirigents de les errades comeses en la gestió de la crisi i no va gaire acord amb les tradicions del barri. Nosaltres som més de passar comptes, exigir i criticar, que no pas d'exculpar. Però que vols que et digui, l'instant a la terrassa de la rambla me'l segueixo quedant per a mi.

L'última generació que va jugar a pilota a la rambla

El Barri està estrany aquests últims dies, o potser està en la normalitat que toca per l'estat d'alarma del Covid-19. Menys gent de l'habitual al carrer, tot i que més de la que hauria d'haver-hi. Repassant mentalment les consignes que volia exposar sobre el barri, sembla que quedin lluny en el temps, però en fa escassos deu dies.

Moltes ens estem acostumant a fer vida entre menjador i balcó, si tenim la sort de tenir-ne, terrasses... Abans en fèiem al parc de la paperera, en algun bar davant de Can Felipa, al parc del Gandhi, etc. Sabeu on fa temps que no fem vida? A la rambla. El que fóra l'eix neuràlgic de la vida del barri pels locals només ha quedat com un carrer de pas cap a casa, la platja o direcció Diagonal/Gran Via. Qui seu a les seves terrasses? Potser cada cas és diferent, però a la meva família fa anys que vam perdre la tradició dominical del vermut a La Tertúlia. Més anys encara fa que no berenem al Tio Che. L'evolució del barri ens ha portat de fer vida a la rambla a fer-la als seus carrers annexos.

Una evolució que ja ens ha acostumat a conviure amb el turisme massiu. Recordo l'innocent comentari fet amb companys de classe de primària quan van inaugurar l'actual Hotel Ilunion: "Mira així practicarem l'anglès quan ens pregunti un guiri!". En el meu imaginari és l'hotel que marca el principi de la turistificació del barri. Tots els poblenovins que anàvem a l'Escola Voramar passàvem per davant tornant a casa. Qui ens hagués dit que aquell nou establiment ens portaria nous veïns, i no parlo només dels guiris. El que va ser un nou punt en la ruta de l'escola a casa ha tingut una altre conseqüència comuna: els supermercats 24h. El primer feia gràcia, encara inconscients del què suposava. Han passat els anys i, no ens enganyem, hi hem entrat sovint a buscar aigua o llet quan els supermercats grans ja eren tancats, a buscar provisions per sortir de festa, o simplement qualsevol altre antull llaminer. Amb molts dels treballadors d'aquests 24h hem forjat una certa relació, i és que seria injust no apuntar que són gent agradable i que ha entès que té uns clients que són estacionals però la seva amabilitat els ha fet sumar un extra de clientela local. El problema amb ells és de forma no de contingut.

Així doncs l'abandonament autòcton de la Rambla del Poblenou, exceptuant parèntesis com Sant Jordi o les festes majors, ha progressat en alguns altres indrets. Al carrer Pujades, que porta de la Rambla al metro, hi trobem alguns dels locals de copes més hipsters de la ciutat, combinats amb bars regentats per xinesos. Nosaltres anem encantats als xinesos. Barcelonins de rentes mitjanes i altes d'altres barris juntament amb turistes i gent que vol un oci nocturn que ha de considerar amb prou sofisticació per la seva edat als que no son de xinesos. Curiosa polarització del carrer Pujades divendres i dissabtes a la nit.

Un fet queda encara més lluny en el temps que l'oci familiar poblenoví a la Rambla del Poblenou. Recordeu quan sortíem de l'escola i jugàvem a pilota a la rambla? El fons de l'última escena de la sèrie 'Poblenou' de TV3 per nosaltres era la porteria on tantes tardes fèiem gols o jugàvem a fet i amagar. Quan dic nosaltres em refereixo a la meva generació, la meva quinta, els poblenovins nascuts a mitjans dels anys 90'. Som l'última generació que va jugar a pilota a la rambla. Els nascuts a finals de la mateixa dècada, menys d'un lustre després, ja no ho van fer. És obvi que no ho van fer perquè era perillós, perquè passava molta més gent a qui molestarien i molts més cotxes que augmentaven el perill. Si fem l'exercici de posar-nos en el lloc de la primera mare que va dir-li a la seva filla que no jugués a la pilota pel carrer, segurament haguéssim fet el mateix. Segons el punt de vista, que la canalla deixés de jugar a pilota al carrer potser és la menys important de les conseqüències de la transformació del barri. Però ningú pot negar que és la que més càrrega poètica té.

Tot això en escassos tres o quatre anys. Un canvi tan ràpid que ens ha portat a l'última generació que va jugar a pilota al barri a una adolescència marcada per la gran crisi econòmica que a molts ens va fer despertar certa consciència política. Aquesta consciència aplicada al barri ens va fer protestar des de molt joves contra el 22@, una mica més tard a treballar-hi com a becaris o estar-hi de pas moltes matinades camí de Razzmatazz, l'antic Sr Lobo o Merlín. Un 22@ que tornem a detestar perquè és responsable directe d'uns lloguers que no podem assumir. El barri on vam créixer jugant a pilota pel carrer s'escapa de les possibilitats de la nostra butxaca. "El metre quadrat més car de Barcelona", comento sovint amb resignació en tertúlies sobre la dificultat d'emancipar-se avui en dia.

Primer hotel, oficines de grans empreses, la part nova de la rambla, més hotels, oficines espectaculars com les de GAES, bars hipsters, turistes, supermercats 24H, més hotels, més turistes, el Circuit Festival, bugaderies automàtiques, les associacions cannàbiques, la superilla, més turistes... Hem vist tots els canvis. Ens van treure la pilota i hem sigut espectadors de la remodelació. Fins ara érem part del decorat. El decorat ha quedat vell i assistim a l'últim canvi: Ens fan fora.

(El engaño es la infidelidad)

Nunca me dolió el desamor

seamos sinceros, fui suertudo

a evitar el dolor me enseñaron.

Me enseñó la sinceridad

superar el propio orgullo

y reconocer que he sido yo el malo

no por desamor, sí por engaño.

Des-amor es destruir

Des-pedir es sufrir

Des-terrar es castigar

Des-alojar ensañar

¿Seguro?

Deshaz un error

Despide deseando lo mejor

Destierra al impostor

y desaloja a un amor

¿De dónde?

Del corazón, suponemos

del alma, creemos

¿Otra vez?

Graso error el del poeta

común trampa del literato

sin autocrítica espeta

cantos al desamor.

No creo en el desamor

y si el desamor

es el final del amor

entonces con mucho amor

abrazo al desamor.

Manteniendo cariño y estima

el desamor te esgrima

una prueba soberbia y altiva:

volver al punto de partida.

Adelante, vuelve a amar

que no por haber amado

te dejarás de enamorar

ni el desamor ha terminado.

Desamor es experiencia

En la mochila variedad de amor

Desromantízalo, es casi ciencia

el saber hacer el desamor.

No es el fin el desamor

entonces ¿Qué fue antes?

Huevo o gallina, amor o desamor

Déjate de dudas espeluznantes.

Vete a sensaciones exhuberantes.

No es malo el desamor

Pero sigue habiendo interrogantes.

No es desamor pero si ha habido dolor

¿Tiene algo que ver con amor?

No, bueno sí, pero es falso

¡Eso! ¡La falsedad!

Desamor o amor solo es un tiempo

que pase rápido o lento

a ratos triste a ratos contento

no supone mal elemento.

Amor falso es aquello malo

que no amor fundamentado en el engaño

Si usted amor ha contratado

es probable que se lleve algún palo.

Distingo de amor con engaño

Sabiendo por experiencia

que este aguanta en el plano.

Tiene engaño ¿Es peor?

Nadie soy para decir qué es mejor

Pero si es falso desprenderá hedor

a podrido desde el interior.

Si es falso dolerá

la persona perecerá

aunque con engaño

sobrevivirá.

Dilo ya, se claro

¿Has practicado amor con engaño?

Sí ¿Me arrepiento? Sí.

Valiente, amigo, has confesado.

Dímelo sin compromiso

¿Tuviste amor falso?

No, y el día que lo ofrezca

no hay justificación que lo merezca

no hay excusa ni treta

solo una respuesta

y es la traición del amor y el desamor

de una persona hacia si misma.