Poblenovina a principis de juny de 2020: "La rambla està a petar de gent!"
Aquí és quan ens adonem de la importància de la comunicació no verbal. La prosòdia, l'entonació, la intenció i sobretot el context doten aquestes dues frases de sentits totalment diferents.
Qui m'hagués dit que ara sí que m'importaria el color de la pell de la gent que em rodeja. El blanc lacti forassenyadament envermellit que tan molest era ha deixat pas a tota la resta de gamma de colors de pell humana. Caram, sí que arribava a ser molest el gamba roja amb accent gal o teutó. No és l'únic color que ha canviat. El color de l'aire és diferent. Menys gris. El barri està menys gris de forma literal (menys contaminació) i de forma figurada. S'ha aplicat un filtre de colors que tot ho potencia.
Un grup de joves de poc més de dues dècades d'edat seuen a una terrassa de la Rambla del Poblenou durant la vesprada d'un cap de setmana, lluint un somriure irònic i complaent que combina de manera curiosa amb uns ulls oberts i celles que escalen amunt, mentre comenten la mera acció que estan fent: seure a la rambla a prendre alguna cosa en la vesprada d'un cap de setmana. Algun d'ells comenta que literalment és la primera vegada que seu a una terrassa de la rambla. Altres sí que ho han fet alguna vegada, però mai, absolutament mai al llarg de la dècada que fa que es van constituir com a grup d'amic oficial gràcies a un grup de Facebook, s'han assegut junts a prendre algo a la rambla una vesprada del primer cap de setmana de juny.
El preu de la copa segueix sent prohibitiu. Comenten amb esperança que l'espai que han guanyat les terrasses és cosa d'una major laxitud de la Guàrdia Urbana donada la situació excepecional - sent-ne còmplices -, i per res pensa cap d'ells que "això de la pandèmia ha anat bé per algunes coses". Ho sap la que ha perdut clients en el negoci familiar, ho sap el que buscava feina que, si ja era prou difícil trobar-ne abans ara ho ha donat per impossible, ho saben les que encara estan esperant cobrar els ERTOs. Aquestes últimes diuen que esperaven no cobrar-ho ja mai, però d'ençà que el més important representant del barri va sortir per la televisió dient "Pedro y Pablo pagad los ERTEs primer aviso" ja estan més tranquiles. Tampoc gosaran dir que això de la pandèmia ha anat bé per respecte a tothom qui ha perdut persones estimades, per tothom a qui ha patit tot i no haver-se arribat a topar amb la mort, i per comprensió i solidaritat amb les treballadores de la salut que coneixen i estimen. Però aquests instants de tornar a recuperar la seva rambla sí que se'ls quedaran.
Per què? Si la mirem i la veiem a vessar de gent, parlant en termes exactes, seriosos i estrictes: la rambla està a petar. És així, però no només canvia l'idioma dels seus ocupants. Canvia el motiu del seu pas. El ritme amb el que camina la gent no és el ritme d'estar de pas de vacances, és el ritme de, com deia el meu avi, "ir a dar un garbeo". Creuar-se amb un conegut no implica una salutació entre dues persones que passen per allà com a procés per anar de A a B. Creuar-se amb algú pot desencadenar en una conversa, potser anar a fer un cafè o fins i tot algun pla més elaborat. I si l'instant de permuta de posicions pròximes a punt A i B de la rambla entre dues persones que es coneixen no implica res més que un "deu nen!" és impossible no advertir somriures que es diuen "ei, estem les dues passejant per la rambla". Feia tres o cuatre lustres que no passava.
I compte! Que d'estrangers en segueixen venint! Vinguts des del Clot, Eixample, Gràcia, Vila Olímpica i més indrets d'aquella metròpoli anomenada Barcelona. Ara el turista parla català amb una vocal neutre més oberta del que toca. Dialecte central de la capital en diuen. No tots són iguals no, alguns molesten més que d'altres. Ja saps, aquella frontera que abans era la diagonal on només l'upper tenia nom, després PAWN Gang ens va donar el baptisme de Barsíria. La meva àvia en diu "gent de Barcelona".
Els nou guiris són reconeixibles per fer cua als locals que fa anys que han venut la seva relació amb veïnes al turisme. Els han ajudat a sortir de pas potser, tots coneixem on no anirem mai a consumir pas res perquè som del barri de veritat, però deixarem la queixa aquí. Si una o dues famílies ha pogut estar menys angoixada gràcies a això doncs quedem-nos amb això.
Mateixa quantitat de persones, però diferents colors, mateix trànsit però a diferents ritmes, i el soroll què? No ens importen els decibels, perquè reconeixem el que escoltem. Independentment de si s'escolta parlar català, castellà, àrab, italià, urdú, rus, xinès o anglès, són veus conegudes, reconeixibles. Que si criden no ho fan arran de la percepció d'impunitat del que està de pas en una voràgine d'alcohol i platja tractant la rambla com el seu cleenex d'oci. És diferent. És diferent l'ambient.
Potser sí que és més agradable. Diguem-ho amb compte per això, ni el balanç de la pandèmia és positiu en cap aspecte ni podem culpar a ningú d'haver recuperat la rambla de forma perillosa abans d'hora i massa massivament. Això últim exculparia a responsables dirigents de les errades comeses en la gestió de la crisi i no va gaire acord amb les tradicions del barri. Nosaltres som més de passar comptes, exigir i criticar, que no pas d'exculpar. Però que vols que et digui, l'instant a la terrassa de la rambla me'l segueixo quedant per a mi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario